L’eix de la campanya interna a ERC han estat els pactes amb els socialistes catalans i espanyols. Oriol Junqueras ha guanyat acusant el sector de Marta Rovira i Xavier Godàs de pactar “a canvi de res” i ha anunciat al llarg d’aquests dies que hi ha la possibilitat “que caiguin governs”, en referència als de Salvador Illa i Pedro Sánchez. Si es traslladessin les consignes de campanya al terreny dels fets, ERC deixaria de sostenir tots dos governs si no es compleixen uns acords -com el finançament singular, l’amnistia o el català a Europa- que queda clar que estan molt lluny de la voluntat i la realitat política del PSOE/PSC. Això, sense tenir en compte que Foc Nou, el sector més independentista, ha arrossegat totes les candidatures i el conjunt del partit a endurir unes posicions respecte als socialistes que, vistos els resultats, s’hauran de modificar, si és que volen aturar la davallada electoral dels republicans.
Però és que Junts també ha evolucionat fins a definir-se, igualment, respecte a la posició del partit en relació a l’esquerra espanyola. Carles Puigdemont ha intentat enviar un missatge de duresa al PSOE: “Les pastanagues que ens posin al davant no ens enganyen ni ens interessen. Volem fets“. Un posicionament fet des d’un exili que s’allargassa davant d’una certa indiferència del govern espanyol, que no mou un dit contra el front ultra que controla el vèrtex del sistema judicial espanyol.
En definitiva, totes les faccions d’ERC i el conjunt de Junts gesticulen embolicats per la teranyina que els han parat els socialistes catalans i espanyols, que s’ho miren des de la displicència de la Moncloa i les dues bandes de la plaça de Sant Jaume. L’independentisme ha passat d’amenaça sistèmica a extensió dòcil i complementària de l’esquerra espanyola. Joan Tardà no ha proposat res de nou, simplement s’ha limitat a descriure la realitat.
