Un dels grans problemes de la cosa pública és aquesta volguda i imprudent confusió entre política i gestió. Dos conceptes que només són eficaços si s’apliquen en el terreny que li pertoca. De fet, és prou fàcil. Com totes les coses a la vida, només es tractaria que cadascú fes el que li pertoca. La política marca l’estratègia i l’objectiu final i la gestió és únicament un mecanisme per dur-la a terme.
La perversió d’intentar fer un híbrid entre política i gestió ha portat un dels pitjors desoris de la història contemporània, deixar de combatre la ideologia contrària amb la gestió. Seria com fer passar la gana a còpia de gratar-se el cap. La gana avança i només fas que escaldar-te. Com que s’abandona la ideologia acaba emergint una batalla entre poder i autoritat que formulava Max Weber, on el poder guanya espai sense escrúpols i desacomplexadament. Un poder gratuït, ineficaç i agressiu.
Al capdavall, com que també la gestió és nefasta, se supleix amb més poder. I aplicar més poder en un Estat que te’l trobes per tot arreu fa aparèixer les ocurrències i les ocurrències són l’avantsala del desastre. Un dels exemples clamorosos és la gestió de la seguretat pública del binomi Josep Lluís Trapero i Núria Parlon.
La seva gestió ha passat per militaritzar l’espai públic, per evidenciar els abusos de poder de certs individus -el cas Cortades n’és el paradigma- i ara s’han passat de taca d’oli amb la bestiesa de ficar policies als instituts i agents infiltrats en les assemblees de docents. Hem passat de tenir els Argam Boys de Trapero per tot arreu a sofisticar les unitats amb la brigada plastidecor de Trapero per fer entrar polis als instituts. El Parlament també hauria de fer el que li pertoca i fer plegar aquest parell d’insensats de la política i també, de la gestió.
