Junts i el grup socialista al Congrés han pactat desqualificar els documents que haurien de desvelar totes les incògnites de la matança de la Rambla set anys després. La qüestió encara roent en aquesta història tan bèstia afecta la relació entre l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, i els serveis d’intel·ligència espanyols. Ja fa anys que el pare de Xavi, el xiquet de Rubí que s’hi va deixar la vida, es mou i es remou entre togues per mirar d’aclarir-ne els fets, la veritat ara colgada entre paperassa del CNI. Els seus advocats han arribat finalment a Estrasburg, davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb l’argument que consideren vulnerat “el dret a saber la veritat” del seu client. Del seu client i de la humanitat. Un dret a què no renuncia una part de la societat catalana i que no sempre queda sa i estalvi després d’una sentència irrevocable.
Les incògnites que planen sobre la figura sòrdida de l’imam afecten les seues relacions -demostrades- amb el CNI, el seguiment que de manera hipotètica li havia de fer la policia espanyola, el paper que va jugar en l’auca macabra de l’organització dels atemptats i fins i tot si va morir en l’explosió del polvorí que el seu grup havia parat a Alcanar. Les investigacions que van desplegar la policia espanyola i la marroquina per autentificar-ne la mort porten com a garantia el certificat d’obres de Pepe Gotera i Otilio.
Qualsevol dubte és raonable perquè, com diu la dita, no es pot estar al plat i a les tallades. Sense que calga arribar a la sospita d’encobriment per tapar la pròpia incompetència o, pitjor encara, per amagar fets inconfessables, el judici no va resoldre els dubtes d’una relació que va permetre a l’imam tornar a predicar a Ripoll, després de passar per la presó, i reclutar jóvens bàrbars sense que se n’adonaren els agents que l’havien enrolat a ell no se sap amb quins propòsits.
Les actuacions durant tot el Procés del CNI i de la banda coneguda afectuosament com a policia patriòtica permeten elaborar qualsevol teoria. Quan el jutge va descartar per excessivament “genèrica” qualsevol “teoria de la conspiració” es pensava que impartia justícia al paradís de Dante. Espanya no arriba ni a Purgatori. És lògic que tot aquest secretisme haja enramat la sensació d’intriga i conxorxa, que segons quins cercles desbocats han aprofitat per instal·lar-se en el deliri permanent.
La pretensió de Junts és raonable, ni que siga barata aprovar el sostre de despesa que permetrà al govern de Pedro Sánchez enfilar uns pressuposts que ha d’aprovar perquè el PP i VOX deixen de tocar el tambor i el cornetí de la fi del món almenys un parell de setmanes.
Els més perspicaços es poden sorprendre davant aquesta acceptació. Si els paperots del servei d’intel·ligència espanyol comprometen ni que siga una unça els seus agents, l’acceptació de Sánchez descarnarà tot l’aparell sinistre que encara perdura des del franquisme. Una eventualitat massa arriscada fins i tot per a l’actual president del govern espanyol, que borda molt contra “el sistema” i “màquina del fang”, però mossega poc. Potser veuríem el rei encara no emèrit perpetrant un nou discurs per assegurar el seu pilar de la democràcia preferit.
Per tant, podria ser que a aquestes alçades del melodrama Pedro Sánchez ja sabera exactament què diuen aquests papers i que els considere inofensius. Potser els més ofensius ja són on va a parar el tarquim en “democràcies consolidades”. La part més consolidada d’aquestes democràcies és el trinxador de proves compromeses. Sánchez no es mama el dit i té la mida ben presa de tots els que li asseguren la governabilitat precària. A la Rambla de Barcelona els trilers no el voldrien per competència deslleial.
El problema -el problema habitual-, doncs, és que el president del govern espanyol ha cedit en un punt aspre i ferri, sí, però al remat és possible que tanta desqualificació de secrets no aclaresca res. Pedro Sánchez és un mag d’enredar la troca. Tots els recels i les prevencions de Junts no impediran que una vegada més li acaben pagant les fantes i també les pepsis. Algú pot dir, per cert i per acabar, si tots els papers de Salamanca ja són a Catalunya?
