L’ingrés a presons catalanes dels nou ostatges polítics que l’Estat espanyol manté segrestats, no constitueix cap valor democràtic per si mateix. S’intenta mostrar-nos-ho així, per tal que tinguem l’estúpida percepció que “s’estan produint canvis” i que, tot d’un plegat, s’han obert les finestres i està entrant aire pur. Tanmateix és un parany. I és molt important que en siguem conscients, altrament acabarem concedint medalles al sentit comú. Fer que els empresonats, comuns o polítics, estiguin en penitenciaries properes a casa seva és un deure d’obligat compliment per principis democràtics i per llei. Ningú, per tant, no ha de ser lloat per respectar-lo, de la mateixa manera que ningú no ha de ser lloat per respectar un semàfor en vermell.
Una altra cosa és la instrumentalització política que PSOE, PP i Ciudadanos n’estan fent d’acord amb el seu nacionalisme i en funció dels seus interessos de partit. El PSOE, per més que no ho confessi, necessita que els catalans veiem l’apropament de presos com un gest amable per part seva de la mateixa manera que PP i Ciudadanos, des de l’oposició, necessiten que els espanyols considerin el fet en qüestió com una concessió del PSOE a Catalunya. Fixem-nos, això no obstant, que se’n guarden prou de dir que aquest apropament és il·legal. No ho diuen, perquè és absolutament legal i, com he dit, d’obligat compliment. Hom, és clar, pot pensar que si encara governés el PP el trasllat dels ostatges no s’hauria produït. De fet, la part subliminar del missatge del PP és aquesta: “Nosaltres no ho hauríem permès!” Però no cal entrar en aquest marc de disquisicions, perquè no duria enlloc. Al capdavall, arribat el cas i en veure-s’hi obligat, el PP hauria pogut espolsar-se les mosques dient exactament el mateix que ara està dient el PSOE: “La llei ens hi obliga”, cosa que ràpidament hauria estat blasmada per Ciudadanos amb el mateix argument que ara fa servir el PP contra el PSOE. Com veiem, Catalunya no és res més que el regle que aquests partits necessiten per mesurar qui dels tres té l’erecció més gran. Tot és sentir el nom de Catalunya i ja experimenten la intumescència. Sense aquest nom no hi ha erecció. Comprèn el lector per què no suporten la idea de quedar-se sense Catalunya?
Independentment d’això, però, fixem-nos com tots ells, mancats d’arguments humanístics, acaben atrapats en la seva pròpia teranyina, que és la teranyina de la llei, com a veritat absoluta, davant la qual totes les voluntats s’han d’agenollar. I és que no sols incompleixen les seves pròpies lleis, sinó que se’n vanten i, com és el cas, qualifiquen de concessió o claudicació tot compliment relacionat amb Catalunya. Tant els fa que aquestes afirmacions posin en evidència que l’Estat espanyol no és un Estat de dret democràtic amb separació de poders. I mira que l’evidència és forta, perquè, si el poder jurídic i el poder polític no són una mateixa cosa, com pot ser que les decisions judicials que afecten Catalunya depenguin del partit que governa l’Estat? I pitjor encara: si l’Estat espanyol no és un règim de pensament únic, com pot ser que els jutges intervinguin en els afers polítics, manipulin el resultat de les eleccions, violentin la voluntat d’un Parlament, segrestin, empresonin i inhabilitin polítics desafectes i violin els drets humans en nom d’un principi religiós i supremacista anomenat “Unidad de Espanya”?
Tot és pura escenificació. Una escenificació per mitjà de la qual el nacionalisme espanyol s’intercanvia cíclicament els papers en funció del resultat de les eleccions, cosa que ha comptat durant molts anys amb la complicitat de la política catalana de peix al cove. N’ha estat tant, de còmplice, aquesta política nostrada, que fins i tot ha obtingut el doctorat en la gestió d’engrunes. Passa, però, que tot això ja és història, per més que alguns, canviant-ne la terminologia, pretenguin eternitzar-la. S’equivoquen, doncs, els polítics que creuen que el gros de la societat catalana beneirà un nou regateig de competències autonòmiques i pressupostàries. El procés d’independència de Catalunya no és un joc de taula en què els jugadors accepten obedients de tornar a la casella de sortida. No podem admetre, com diu la cançó, que hom comerciï amb els nostres drets, “drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis”. Ara ja no es tracta de millorar les condicions de vida de la presó, sinó de fugir de la presó; ara ja no es tracta de tenir la cel·la més a prop de casa, sinó de deixar de viure en captivitat; ara ja no es tracta de mirar quin segrestador és més simpàtic, sinó de ser lliures. Lliures, d’una punyetera vegada! Ah, llibertat! Què ho fa que tremolen tantes cames, quan senten el teu nom?
L’apropament dels ostatges, ja ho hem dit, és una obligació, però és una obligació de la qual el govern espanyol, ajudat pel guirigall de l’oposició, en fa una maniobra de distracció destinada a mantenir-nos entretinguts. És la mateixa maniobra que feien servir els exèrcits quan pretenien ensarronar l’enemic: fer-se el passerell en un punt per atacar tot seguit per un altre. En altres paraules: mentre demanem que alliberin els ostatges, no fem res per alliberar el país, cosa que ens inclouria a tots. Per això és lògic que molta gent s’estigui fent aquesta pregunta: “I ara què?” O aquesta altra: “On som, ara mateix?”
Hi ha, en tot cas, una pregunta que, en ser contestada, contestaria també les dues anteriors. Però cap periodista català no gosarà fer-la. La podria fer un periodista britànic o nord-americà, però difícilment un de català. És una pregunta adreçada a les nou persones innocents que l’Estat espanyol manté segrestades. Aquesta: “Sabeu que s’ha de dictar sentència sobre vosaltres i que us poden caure un grapat d’anys d’estada a la presó. Seran anys de la vostra vida que us seran robats. Si, tot d’una, ara que sou a Catalunya, us diguessin que la Generalitat ha elaborat un pla per garantir-vos la fugida de l’Estat espanyol en qüestió d’hores, i que l’únic que heu de fer és seguir-lo, què faríeu? Marxaríeu nord enllà o romandríeu a la presó acatant la condemna?” La resposta a aquesta pregunta ens donaria la mesura d’on som exactament.
