Sempre he pensat que la relació pornogràfica que mantenen les policies amb el ministeri fiscal i els jutges instructors és una falla democràtica de primer nivell. La funció de policia judicial és una encomana, i més en un país on la policia és governativa. És a dir, que l’autoritat judicial, com a instructora, o en aquelles ocasions en què també fa aquestes tasques la fiscalia, habilita agents de la policia per portar la investigació d’un cas concret.
De fet, aquesta funcionalitat –un organisme que depèn del poder executiu i és controlat pel poder legislatiu– també hauria de funcionar com un contrapoder a dues bandes. És a dir, que els jutges i els fiscals parin els peus als policies que es passen de taca d’oli aprofitant la capa d’impunitat de treballar per a un jutge, o policies que també posin límits a alguns magistrats que es divinitzen en l’exercici de les seves funcions. Poquíssimes vegades aquest mecanisme bidireccional funciona.
En el cas dels Mossos d’Esquadra, la policia de la Generalitat, és flagrant l’acomplexament del cos que es bifurca en dos vessants. Per una banda, semblen convençuts que és són una guàrdia civil d’Hacendado; i per una altra, sembla que els estigui bé ser una policia local de Catalunya. A tot plegat, i més amb la nova direcció i la cúpula de la Prefectura, cal afegir aquest ànim constant de fer-se perdonar que és un cos català. Al capdavall, si són membres del cos és perquè un bon dia els ciutadans de Catalunya van decidir tenir una policia pròpia que fes les funcions pròpies de protegir i servir. Sense la Generalitat, recuperada abans de la Constitució del 78 -sempre convé recordar-ho- els Mossos no tenen cap sentit.
Comptat i debatut, una de les funcions bàsiques de tenir policia pròpia era, és i serà que entengui el país que diuen servir i protegir. Per tant, els ciutadans teníem una policia a la qual ens podíem dirigir en la nostra llengua, sense por de rebre un estirabot per part d’un uniformat, com estem encara acostumats. De fet, que els policies enraonin la llengua del país no és cap cosa de l’altre dijous. Al capdavall, és el que fan totes les policies del món, en cas contrari, no són policies, són, ras i curt, agents d’ocupació.
I, dissortadament, aquesta és la tendència dels Mossos d’Esquadra. Incapaços de mantenir la llengua del país al qual serveixen. El ridícul dels comandaments que van participar en la comissió d’investigació del 17-A del Congrés en utilitzar el castellà va ser remarcable. Amb la sorpresa afegida que el diputat basc, d’EH Bildu, en canvi, va parlar en català. Van ser tan patètics que fins i tot una de les compareixents va apujar l’aposta i va demanar reiteradament “perdó” per haver començat la seva intervenció en català.
No és un fenomen estrany, ans al contrari. Més enllà del tracte diari amb els ciutadans quan et responen en castellà o bé quan et prenen per indepe per utilitzar els pronoms febles. I ja se sap que, si ets indepe, tens més números per tenir problemes amb els Airgam Boys de Trapero i Parlon. Però és realment preocupant quan els mossos declaren en els judicis. La por reverencial que mostren al poder jurisdiccional i la seva vergonyosa cursa per ser els primers de la classe a renegar del que són arriba a tocar el deliri. Tant és així que hi ha magistrats que s’hi dirigeixen en català i ells responen en castellà. Oníric.
Aquesta setmana, fins i tot, en un judici de la secció tercera de l’Audiència de Barcelona, una caporala va demanar perdó per haver iniciat la seva declaració en català. Una petició de perdó que va fer aixecar les celles al president del tribunal. En la mateixa vista, van declarar agents veterans amb un castellà ple de palatals, que si tancaves els ulls recordaven la versió en veu masculina de Dolors Montserrat, l’eurodiputada del PP que odia el català, segurament per la frustració que li provoca que mai podrà parlar un castellà cervantino.
Alguna cosa passa en un país on la policia menysprea el català i els treballadors del Bon Preu, no. Alguna cosa passa en un país on la policia em replica amb castellà tot deixant entreveure que no els busquis problemes perquè els problemes els tindràs tu, i, en canvi, l’Alí, el xicot que porta el döner kebab de sota casa, em recita els ingredients del durum com si declinés Carles Riba i amb l’afegitó, “tot ben picant!”. És desolador i no se n’estranyin perquè els ben asseguro que alguns dels comandaments detindrien amb entusiasme al mateix Pompeu Fabra.
