En un reportatge de la revista Político, publicat el set de maig, el MHP Puigdemont afirma que, si no és investit president, abandonarà la política activa. Aquest peremptori avís contradiu directament les seves declaracions, tuitades per ell mateix des de la presó de Neumünster, a Alemanya, el 2018, assegurant rotundament: “no claudicaré, no renunciaré, no em retiraré”. Ara matisa dient que es pot retirar sense claudicar i sense renunciar, si no és president de la Generalitat.
No és gens estrany que la gent es contradigui. Ho fem tots. I ningú no pot retreure a un altre un canvi en la seva actitud vital, sempre que no perjudiqui tercers. Tothom té dret a fer la seva vida i a refer-la si les circumstàncies s’ho permeten o demanen.
En aquest cas, el mateix interessat justifica la decisió dient que té dret a un descans després de tantes fatigues. Un argument que tothom s’inclina a admetre per raons humanes. Però les humanes no són sempre les més humanes de les raons. També n’hi ha d’altres que, per un motiu o per un altre, passen per davant.
En principi, les declaracions es poden entendre com una argúcia electoral més per animar els seus votants. El president amenaça de retirar-se en cas de no ser elegit, deixant els seus seguidors en una situació d’orfandat patriòtica. Bé, potser no és una amenaça, sinó una mena de recurs teatral a l’estil de l'”efecte de distanciament” (Verfremdungseffekt) de Bertolt Brecht, un ensurt per provocar un canvi de perspectiva a l’espectador o elector perquè vegi les coses com són i no com li han fet creure que són. Encara que la política sigui un espectacle; tanmateix, no és un teatre, i els assajos no es poden repetir.
El MHP Puigdemont és amo dels seus dies, pot planificar-se com vulgui i la seva opció de tornar a la vida familiar i a l’anonimat, molt comprensible. Però escassament defensable. És veritat que un home es deu a la seva família, però és deu més a la seva nació -que és una família gran- si l’ha involucrada en un projecte d’alliberament del qual s’ha posat voluntàriament al capdavant. Un líder no es retira mai; no dimiteix; no intenta tornar “a l’anonimat” després d’haver esperonat un país sencer a una lluita per la llibertat. Un líder no pot comparèixer davant del seu poble, abans d’acabar la tasca, dir que està cansat i entonar el nunc dimittis de l’Evangeli de Lluc. Un líder acaba la tasca o mor a l’intent.
Ni per un moment, imagino, haurà pensat el president Puigdemont que, si ell abandona, l’independentisme, profund desig del poble català, s’esvairà. L’anhel d’independència no morirà fins que no sigui satisfet i l’abandonament d’un líder cansat serà com un canvi de guàrdia, perquè la lluita continuarà, car és una lluita per la supervivència com a nació. És una lluita en defensa pròpia.
El 1898, George Plejanov va publicar un llibre, El paper de l’individu en la història, en què abordava un debat recurrent en l’estudi dels fenòmens històrics: si aquests són producte de causes particulars, com el geni dels herois, segons deia Carlyle, o de causes generals, fossin aquestes la voluntat divina, com deia Bossuet o el desenvolupament de les forces productives, com deia Karl Marx. La seva conclusió, sincrètica, era que tots dos tipus de causes compten, la funció de l’individu i les causes generals. La història havia posat el president Puigdemont, amb totes les seves característiques personals, al capdavant de la missió d’aconseguir la independència de Catalunya, una causa general del país. Si ara el líder abandona el projecte, se sumirà en l’oblit (en aquest anonimat que enyora), però la independència de Catalunya continuarà sent una causa general catalana i algun altre líder la portarà a terme.
Pel que fa a la vita activa, que deia Hannah Arendt, el president Puigdemont està pletòric. Ha trobat un to molt adient a la campanya, contundent i ferm davant d’Espanya i conciliador i unitari a Catalunya. És un discurs de presidencial que no hagués pogut fer participant en els debats com a candidat.
Aquesta candidatura presidencialista no es pot involucrar en les baralles partidistes. Sotmetre a l’ostracisme Sílvia Orriols, però no VOX, evidència que es tracta d’una injusta maniobra electoral, que nega la llibertat d’expressió, de vegades per la violència. I, en tot cas, és una reacció exagerada, un veritable overkilling motivat per la por.
Aquí és on el president Puigdemont hauria d’aplicar la tàctica del distanciament. A un líder no se l’imposen els judicis morals.
