“Els jutges conformen un poder de l’Estat que inclou entre les seves funcions la lluita contra les immunitats del poder”. Per descomptat, aquesta frase és evident que no és meva. L’escriu el magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, en el seu llibre La justícia amenazada (Espasa, 2025). Un títol que recomano fervorosament per poder entendre la biosfera de les togues interpretada com un servei públic i alhora, un poder. Un binomi tant interessant com delicadíssim.
La frase de Marchena esbossa la quinta essència dels tribunals des de perspectiva de poder públic i, fins i tot, de servei a la ciutadania. És a dir, i en llenguatge de l’univers Marvel, que la llei afecti tant els delmats de la terra que als poderosos diferenciant allò que és moral del que és legal. No és una tasca fàcil. Ni de bon tros. I aquí rau el perill, que la toga no és una capa que atorgui un superpoder, però sí, una tasca reservada a uns escollits per un sistema d’elecció que desperta suspicàcies. I, de fet, alguns viuen en la convicció que s’han quedat sols en la seva feina.
La judicatura no té cap contrapoder per una explicació lògica i ben humana, perquè els altres poders no han fet el que pertoca. Els jutges tenen un avantatge competitiu davant altres institucions de l’Estat, que es creuen el seu poder, el seu estatus i l’exerceixen. Ho faran bé o malament, però ho fan. No tenen rival. Senzillament, el rival ha abandonat el seu terreny de joc. Ni el poder legislatiu fa el que li toca, ni el poder executiu fa el que s’espera. Fins i tot, han cooptat organismes que, en principi, haurien de matisar el seu poder com els cossos i forces de seguretat de l’Estat, el ministeri fiscal o els col·legis d’Advocats, més preocupats a fer la rosca a la judicatura que a fer la seva feina.
Quan els altres poders s’han adonat de l’omnipotència judicial ja han fet tard. Aleshores, cal anar a buscar al polvorí artilleria per frenar l’avanç imparable del poder judicial, el seu descrèdit. Una tàctica que pot funcionar a curt termini, però que amb el temps, reforça la unitat d’acció entre els togats i els atorga una connexió moral entre els jutges i magistrats encara que tinguin ideologies diametralment oposades. I, en un país, on el Codi Penal es prou flexible per ampliar els fets que poden ser delicte, calcular malament les forces de qui et creus l’adversari pot acabar en desastre, bé que ho sabem els catalans.
El setge al PSOE és un manual. Precisament, dos jutges que no tenen pas fama d’eixelebrats ni de fanàtics han posat el socialisme de Pedro Sánchez i el seu desacomplexat oportunisme polític als peus dels cavalls. No parlem de dos magistrats embogits a la recerca de fama i glòria, ni amb ganes d’enfilar-se al santoral del conservadorisme polític. Dos magistrats que han vist coses que creuen lletges i han decidit investigar-les. Ves que no trobin sorpreses com ara que el PSOE fes guerra bruta per collar Junts o ERC per tal de sostenir-se a la Moncloa o a la Casa dels Canonges. Els jutges contra el poder que creuen mal administrat.
