La “regeneració democràtica” que necessita Espanya no es ventila en cinc dies de vacances, ni retirant la publicitat institucional de mitjans de comunicació que fan fake news, ni renovant el mandat caducat d’un CGPJ que continuarà previsiblement dividit entre un bloc dit conservador i un de progressista. La qüestió és de fons, va a les arrels del règim del 78 que, per cert, ha sostingut i sosté com el que més el PSOE. Que un president del govern espanyol hagi donat a entendre de forma molt explícita que no creu en la justícia espanyola i faci una crida a la mobilització ciutadana i al suport del bloc que el va investir per aturar el lawfare de la dreta és, de fet, una qüestió d’estat. Una bomba de rellotgeria que si no s’atura, ho farà saltar tot pels aires abans o després.
Però el lawfare i les clavegueres de l’Estat a ple rendiment no són patrimoni exclusiu de la dreta, com pretén fer creure el PSOE. Aquest partit n’ha estat còmplice des de la Transició i ho ha estat fins fa quatre dies, literalment. Concretament, fins que ha necessitat els vots d’ERC i de Junts per mantenir el poder i s’ha empassat els indults, la supressió del delicte de sedició o la llei d’amnistia. Però la putrefacció que destil·la la repressió policial i judicial de l’1-O, la repressió democràtica al Parlament de Catalunya, als carrers, l’espionatge als líders independentistes o la persecució de l’exili, que fins ara no molestaven al líder del PSOE, no es desembussa només retirant anuncis dels mitjans hostils i enviant a casa uns magistrats que s’arrapen -inconstitucionalment- a la cadira aprofitant-se de la guerra entre PSOE i PP i posant-ne uns altres.
Si Pedro Sánchez vol una “regeneració democràtica” a Espanya, pot començar per coses tan senzilles com la derogació de la llei mordassa, la reforma a fons la llei franquista de secrets oficials o la il·legalització de partits d’ideologia feixista, que campen lliurement en totes les eleccions. I pot seguir per una revisió de la llei de memòria històrica en un Estat que no ha demanat perdó pels crims del franquisme.
Però aquesta regeneració s’hauria d’haver fet encavalcada amb la Transició, fa quatre dècades. Al segle XXI regeneració democràtica és una altra cosa: fi de l’espoli fiscal als territoris, reconeixement de la plurinacionalitat i, naturalment, referèndum. Pedro Sánchez pot tenir el seu ‘momentum’ si realment vol ser el president espanyol que va fer transitar Espanya cap a una democràcia plena. Però també és un altre ‘momentum’ per a l’independentisme, que haurà de ser hàbil en la gestió d’aquest nou escenari i no deixar-se prendre la cartera davant la més que evident campanya de màrqueting del PSOE com a pal de paller de l’esquerra, en plena campanya del 12-M i per als pròxims tres anys. I si no és màrqueting electoral, benvingudes siguin les petites vacances del president espanyol.
