La sentència del TC sobre la llei que havia de frenar el 25% de castellà obligatori a totes les aules torna a semblar imminent –un rumor que recorre Catalunya periòdicament des que fa tres anys– mentre cada setmana surten a la llum casos discriminació lingüística. Denúncies com la de la mare d’una menor que, juntament amb la seva filla, va ser expulsada d’una consulta de l’Institut Català de Retina perquè el metge va recordar que eren “las del catalán” –es negaven a complir la seva exigència de parlar-li en castellà– sacsegen l’opinió pública cada dia. De moment, no tenen efectes concrets. Però sí que estan canviant la mirada sobre aquests casos, fins ara considerats aïllats i menors, sempre menystinguts, els fets i les persones que els patien. L’encadenament de denúncies públiques, que El Món recull i en segueix l’evolució, ja ha aconseguit que les víctimes deixin de ser vistes com a histriòniques i exagerades i que els fets siguin considerats un escàndol. En episodis com el de l’Hospital Dexeus, on l’informe mèdic de la visita en què es va sorgir el conflicte insultava directament la pacient: un cas en què el Departament de Salut ha ignorat les demandes de l’afectada, però el de Política Lingüística sí que se n’ha preocupat.
Els catalanoparlants han arribat a la conclusió que els canals oficials, almenys fins ara, no han estat eficaços. S’ha demostrat en l’ensenyament: ERC, Junts, el PSC i els comuns van posar-se d’acord per aprovar una llei que la CUP va alertar que amenaçava la immersió en català en favor del castellà i, així i tot, fa tres anys que espera el ribot del TC. Les institucions només serveixen per apagar incendis que amenacen els seus responsables, no per revertir la causa de les crisis.
Davant aquesta evidència, de manera instintiva, espontània i desorganitzada, els parlants es revolten contra els intents de l’Estat d’arraconar la seva llengua però, especialment, contra la incapacitat o la falta de ganes de les institucions i la classe política catalana de fer-hi res. Sí que confien en entitats com Òmnium i la Plataforma per la Llengua i col·lectius com Acció Cassandra, tot i que, en moltes de les seves actuacions, especialment quan acudeixen als tribunals, no deixen d’estar limitats també per les regles del joc espanyoles. Només queda l’opció d’aixecar la veu, rebutjar aquestes regles del joc, reclamar que es canviïn. I no permetre que abusos lingüístics com els que es denuncien en la sanitat o com la insultant obra de teatre que un organisme de l’Ajuntament Barcelona va contractar per un acte públic quedin impunes. Han de tenir conseqüències concretes i visibles.
