A la pàgina 14 del darrer Baròmetre d’Opinió Pública hi ha sis gràfics brutals.Parteixen d’aquesta pregunta: quin creu que és el partit polític més capacitat per resoldre aquestes matèries polítiques? Són sis grans temes: la convivència (sinònim d’immigració), els serveis públics, l’economia, l’ordre i la seguretat, la pobresa i desigualtat social i una asèptica fórmula per no trepitjar ulls de poll, “tractar” les relacions Catalunya-Espanya. “Tractar”, sí, i que cadascú pensi el que vulgui…
Aparentment, sembla que el PSC es posiciona com el partit que més confiança inspira en gairebé tots els àmbits, amb aquell plus que dona sempre ser govern i no oposició i aquella fama de bona gestió que va passar a millor vida… Però si ens fixem bé en les gràfiques, el partit millor posicionat és claríssimament un que es diu “Cap”, amb més d’un 30%. En segon o tercer lloc apareix el partit “Nohosap”, amb un 18-20%. Entre tots dos acumulen un 50% de les respostes.
Més clar, aigua. Els partits no ens mereixen gens, però gens de confiança. Conclusió que no pot sorprendre cap persona que tingui dos dits de seny i no estigui intoxicada de partidisme malaltís.
A les sis grans qüestions n’hi podríem afegir unes quantes de no menors: el desastre absolut de l’habitatge, el desastre absolut de les Rodalies o de l’AP-7, el demencial creixement demogràfic… I una altra que abans s’anomenava “l’actualitat més candent”: els incendis i tot el volcà de la crisi climàtica.
Si a aquestes deu grans qüestions no s’hagués preguntat pels partits més dignes de confiança, sinó per col·lectius, institucions o ectoplasmes, clarament en moltes d’elles haurien sortit els bombers. Els professionals i voluntaris. Tota aquesta gent que es juga la vida, que es cansen fins al límit, que s’arrisquen entre el fum i les flames i que a canvi demanen ben poc: sous dignes i condicions dignes de treball.
Ara mateix no hi ha col·lectiu més mereixedor de confiança que els bombers, tot i que probablement els oblidarem, com és tradició, quan caiguin quatre gotes i baixin les temperatures, a la tardor. No és per desmerèixer mestres, metges i cuidadors, tres puntals del benestar i de la vida, ni tampoc per no reconèixer la feina dels policies, tot i que aquí s’ha d’afinar molt bé i separar el gra de la palla, perquè la seva deriva autoritària i descatalanitzadora és alarmant. Però cada cosa al seu lloc.
En tot cas, pòdium indiscutible per als bombers. I més en temps d’emergències i catàstrofes que no faran cap altra cosa que empitjorar en el futur.
Seria just afegir-hi el poc que queda de pagesos, ramaders i pescadors, és a dir, la gent que treballa lligada a la terra i que, quan cal, acaba defensant la terra amb dents i ungles.
Aquest seria el bloc dels autèntics salvadors de la Catalunya que es crema o que es troba en perill, amb els bombers al capdavant. Tios i ties amb uns pebrots/ovaris descomunals. Amb autèntic amor a Catalunya i de poques paraules. Amb esperit de sacrifici, valentia i heroisme. Disposats a tot, a salvar de veritat el país, la gent, el paisatge, les vides. Els que havien de ser sempre nostres, com els carrers: mal pagats i maltractats i no sempre entesos ni estimats, però amb un prestigi internacional inqüestionable. Per posar només un exemple, els americans s’atipen de fer pelis de bombers, mentre que aquí…
Els bombers són el lligam entre el món urbanícola, el camp, el bosc, les muntanyes. Són el nostre autèntic exèrcit de salvació nacional. I si en un futur no massa llunyà tornem a tenir exèrcit, els bombers hauran de ser-ne l’embrió. No els policies, sinó els bombers. Com l’UME, aquell invent dels temps d’aquell Zapatero que jugava a fer-se el pacifista i l’honest, un cos militar d’emergències del qual tothom se’n fotia, i mira ara…
Ja sabem que és perillós això de caure en mans de salvadors de tota mena. Però pitjor és no fer res, apuntar-nos al partit “Cap” o “Nohosap” o esperar que els nostres desgovernants colonials tinguin a bé impedir que ens caigui el cel al damunt o que el país s’enfonsi en la misèria. Tenim la casa en flames, en tots els sentits. Ja posats a salvar Catalunya, potser sí que comencem per fixar-nos i valorar la gent que la salva del foc, literalment. I de les brases. I dels piròmans.
