Ausades que els valencians han donat mostres de desafecció lingüística -autoodi, en dirien els sociolingüistes i els parapsicòlegs- des del segle XVI. Pocs exemples d’aquesta amarga característica col·lectiva són tan aspres com el discurs que va fer a començament del segle passat Félix Azzati -que té un carrer dedicat al cor de València substituint el Falagista Esteve- en un míting ple de parroquians tricolors encesos. Azzati era un republicà blasquista que va succeir Don Vicente Blasco al davant del partit Unión Republicana.
Félix Azzati havia declarat la guerra a Déu i també al valencianisme polític, que en aquell moment començava a despuntar amb timidesa. El 1916 va perpetrar aquest discurs davant l’assemblea provincial del seu partit, en el qual va amollar perles com aquestes: “Trece millones de españoles no saben leer ni escribir ninguna lengua. He aquí la primera causa de desconcierto entre España y el progreso, entre todas las regiones ibéricas y la cultura. Y una de las que mayor contingente aportar al analfabetismo es el antiguo reino de Valencia. La primera distancia que nos separa del nacionalismo valencianista es la de la oficialidad de la lengua, pues mientras dicha agrupación propugna por la difusión de nuestro dialecto en las escuelas, en el hogar, en la vida pública, reduciendo aún más la intelectualidad nacional, nosotros abogamos por el predominio, entiéndase bien, el predominio, de la lengua castellana. Un síntoma inequívoco: nuestras familias populares creen que sus hijos son más inteligentes cuando mejor aciertan a expresarse en lengua castellana. Ahondemos: el genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla, que en su propio dialecto”.
I encara una altra: “Cuando los nacionalistas tratan de imponer el dialecto valenciano, más claro que el lemosín y menos literario, parece que una voz misteriosa pronuncia palabras fatídicas: ¡Más acá!”. Cuando hablamos en castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ¡Más allá!”. La crònica subalterna del diari El Pueblo -òrgan revoltós dels republicans de Blasco- rematava la faena del mestre Azzati: “La ovación que resuena en la sala no puede describirse. Durante algunos minutos Azzati es aclamado. Agítense pañuelos saludándolo. El momento es profundamente conmovedor”. Així respirava i s’agitava la fauna republicana valenciana per aquells anys. La commoció era àcida.
El republicanisme valencià liderat per Azzati era una rèplica provincial del que desplegava a Barcelona Don Alejandro Lerroux. Però n’hi havia un altre, molt més residual, que no exigia les exèquies de l’idioma propi del país. Un altre republicà -patriarca de la Renaixença-, Constantí Llombart, havia escrit uns quants abans al llibre Los fills de la la morta-viva: “La pretenció de este renaiximent es justa y oportuna. Tots los pobles que conten ab una llengua propia procuren restaurarla, considerant qu’així els individuos com les nacions son més dignes, més estimades, quant mostren carácter propi y tenen major policia en perpetuar per monuments eterns lo passat, fent respetar y admirar lo present y preparant obra digna a les generacions provinents”.
Les lletres de Llombart eren molt més apagades, menys efectives, que les paraules incendiàries d’Azzati. Òbviament, perquè el patriarca de la Renaixença valenciana no es dirigia a un vesper republicà frenètic en un teatre, sinó que es presentava a un premi convocat per la benemèrita societat Lo Rat-Penat, que ell mateix havia fundat. Félix Azzati volia mort el català a València. Constantí Llombart el volia viu, ressuscitat.
Cent cinquanta anys més tard, la llengua dels valencians ha retrocedit de manera greu. Alguns -els mateixos que treien els mocadors commoguts saludant-ne les absoltes davant Azzati- la volen rematar. Uns altres -els hereus de l’ànim progressista de Llombart- la volen ben viva.
El govern del Ventorro lidera ara els primers. Carlos Mazón i el seu conseller d’analfabetisme, José Antonio -¡presente!- Rovira, han impulsat en les escoles un referèndum familiar que només tenia com a objectiu aconseguir que una majoria de pares i mares triaren el castellà com a llengua vehicular. El resultat de la votació els n’havia de garantir la liquidació. I no. No ha estat així. La majoria de les mares i els pares valencians -incloent en el recompte total els territoris castellanoparlants- s’han decantat per la llengua pròpia del país.
Les dades aborronen: del 93 per cent de l’Alt Maestrat al 71 per cent de la Marina Baixa. Fins i tot el 51 per cent de pares i mares d’una comarca castellanoparlant, històricament de repoblació majoritària aragonesa, com és els Serrans, ha triat el català com a llengua vehicular. Hi ha les greus excepcions, sí, en territori valencianoparlant de les ciutats de València (36 per cent a favor) i Alacant (24 per cent a favor). Però qui en coneix la realitat sociolingüística se’n deu fer creus. Perquè el català és pràcticament absent de l’àmbit públic en les dues capitals pretesament més influents del país. Només cal considerar, a més, que en el darrer sondeig d’usos lingüístics el català és només la llengua habitual del 20 per cent de les llars valencianes. Els qui volen que els seus fills la tinguen com a llengua vehicular en les escoles els més que doblen. Vejats miracle!, clamaria sant Vicent Ferrer.
Mazón i Rovira són la pesta. La majoria dels valencians els resisteixen la ineptitud, la insolvència, els errors homicides, l’odi al propi país i a la pròpia llengua. Ara, amb l’arrogància que els defineix, miraran de fer trampa, de portar el caos a les escoles perquè el desori dificulte l’aplicació de la consulta entre els pares en cada centre. Ja veurem quant de temps duren. Però queda constatat: enfront dels Azzati d’ara hi ha els Llombart de sempre. Més viva que morta.
