Tot a punt per a la campanya de les eleccions municipals. Sovintegen les enquestes a tot arreu, i les més burxades són les de Barcelona; la resta, si de cas, té interès local. Només Barcelona gaudeix de projecció nacional, cosa que permet especular extrapolant resultats encara per produir-se al conjunt de Catalunya. Barcelona com a “primàries” de les autonòmiques de 2025.
Tot depèn del comportament dels electors l’estudi del qual és una de les passions de la politologia. Es tracta d’un bosc frondós de teories i models explicatius. La tradició les classifica en tres grups: explicacions sociològiques, psico-sociològiques i econòmiques. La meva preferència va pel model econòmic, per la seva claredat utilitària. Suposa que l’elector és un agent racional (no oblideu que es tracta d’un model o tipus ideal) que vota maximitzant el seu benefici. Quin sigui el seu benefici és cosa seva. Hi haurà gent qui s’endurà un perjudici si, a canvi, li fa un mal encara major a un altre. És el que els alemanys anomenen “Schadenfreude” o alegria pel mal aliè i que els estudiosos coneixen com el vot en contra o vot de càstig.
Totes les explicacions del comportament electoral comparteixen l’objecte, l’acte de votar i s’obliden del de no votar, que es considera com a un residu del fracàs de la participació i no pas com a una opció positiva. És a dir, l’abstenció, no com oblit o deixadesa, sinó com un pronunciament o un acte de protesta. Aquesta és la situació actual a Catalunya, singularment a Barcelona, pel que fa a l’electorat independentista que, després de deu anys de fidelitat als partits que deien ser-ho, es troba orfe d’opcions. L’abstenció es veu com una forma de protestar contra la partitocràcia, contra l’oligarquia d’uns partits que només atenen als seus interessos corporatius dins d’una perpetuació de la dependència colonial.
Hi ha dotzenes d’arguments per combatre l’abstencionisme, des del que es tracta d’un dret i no és assenyat renunciar als drets, fins al més pragmàtic que si nosaltres no votem, els altres se l’emportaran. Però no hi són d’aplicació, atès que, en aquest cas, l’abstenció té una finalitat moral, de protesta: fer perdre el poder als partits que ens han fet perdre (de moment) la independència; com moral és també la proposta de votar opcions independentistes extraparlamentàries, sense possibilitat real d’assolir representació.
A banda que les actituds morals no fan créixer el gra, resta per saber si la pèrdua del poder de la partitocràcia no acabarà per ofegar també el moviment independentista. I aquest és el dilema, si votar una oligarquia que no té cap voluntat de marxar cap a la independència, però es considera obligada a parlar-ne i a proposar enganyifes com l’acord de claredat, o abstenir-se i propiciar el triomf d’una altra oligarquia a la qual no li cal proposar més enganyifa que la Constitució espanyola perquè té l’exèrcit al darrere.
Per compensar el gir abstencionista creixent, els dos principals partits dits independentistes semblen estar força interessats a captar el vot no independentista amb el risc -avui un fet indubtable- d’anorrear l’independentisme. Només hi ha una via per servar el vot independentista: que la partitocràcia deixi d’actuar com a tal i torni a una tàctica i estratègia unitàries cap a la independència. Només amb aquesta proposta té sentit demanar el vot independentista. Però, per això, calen, com a mínim, tres passos.
En primer lloc, ajornar fins al moment de la independència l’afrontament esquerra/dreta que és purament ideològic i només cerca justificar la política de col·laboració amb Espanya. En segon lloc, de la part d’ERC, abandonar la lluita per l’hegemonia al si de l’independentisme i deixar de perseguir JxC. De la part de JxC, dissipar la seva ambigüitat, defensar (i explicar) el projecte unilateral i deixar de ser el side car d’ERC. És incomprensible que Junts no hagi demanat la dimissió de la consellera Vilagrà com sí que l’haurien fet si la responsable d’aquest desastre hagués estat del seu partit. O no?
2
11
