En menys de dues setmanes se celebraran eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a les Illes Balears i Pitiüses i al País Valencià. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 i a les Illes i el País Valencià el 2015 quan l’objectiu (reeixit) era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Malgrat tot, crec que la coincidència electoral hauríem d’aprofitar-la per a donar a conèixer opinions diverses sobre la realitat polític-electoral de cada país a la resta. El propòsit de la proposta és el de poder compartir anàlisi i coneixements que, tot i la seua parcialitat, puguen ajudar a complementar el relat que habitualment es fa a partir dels grans mitjans de comunicació i les dinàmiques estratègiques de desinformació.
Avançant, doncs, respecte a les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià, des del meu punt de vista la confrontació electoral del 28 de maig al País Valencià, es dona en dos paràmetres paral·lels que en alguns aspectes són radicalment contradictoris. En l’econòmic i social, el Botànic (govern valencià de coalició entre el PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem) ha gestionat globalment bé i infinitament millor que la corrupta dreta que va governar directament des del 1995 fins al 2015. Però aquesta millor gestió, s’ha fet sense qüestionar les polítiques econòmiques, que venen dissenyades des de Brussel·les i adaptades des de Madrid, i que són estratègicament neoliberals (actual fase del capitalisme), tot i que després també s’han aplicat algunes polítiques de caràcter més socioliberals en les respostes socials a curt termini.
Així l’aposta del capital i de les institucions europees per a pintar de verd la indústria, amb subvencions de fons públics, s’accepta sense posar en qüestió el model del repartiment internacional del treball (que produïm ací i que comprem fora), ni s’afronta un canvi del model productiu (produir en funció de les necessitats socials i no de la voluntat del capital). Si com a resultat dels acords per a la incorporació de l’estat espanyol a les Comunitats Econòmiques Europees, ara UE, al País Valencià se’ns va imposar la renúncia a les indústries de capçalera (siderúrgia, drassanes, fàbrica de motors de vaixells, etc.) i a la sobirania alimentària (apostant només per la producció agrària de monocultius per a l’exportació), a canvi de deixar-nos la massificació turística de sol i platja i la depredació del territori per a poder construir desmesuradament. Ara, a més a més de mantenir-nos en eixe model, l’aposta és la de continuar utilitzant el nostre territori, com a base per a la inversió especulativa en macro-horts solars, línies de Molt Alta Tensió i parcs eòlics.
Enfront de la possibilitat d’un 3r govern del Botànic, només està la tornada de la dreta, que al País Valencià sempre ha estat extrema, amb un govern que estaria integrat pel PP i Vox. És a dir, política neoliberal implacable, i a més sense les polítiques socioliberals que el Botànic si ha gestionat i que donen cobertura social a part dels sectors més empobrits i necessitats.
Hi ha un altre element de cabdal importància en el terreny econòmic, i sobre el que dissortadament no trobem diferències qualitatives entre uns i altres, més enllà de la retòrica buida: el País Valencià patim, per part de l’Estat, una política econòmica de caràcter colonial basada en quatre línies complementàries:
- Rebem, almenys des de fa cent vint-i-tres anys, unes inversions estatals un 19% inferiors a la mitjana de l’estat.
- Patim un infrafinançament crònic des del començament del sistema autonòmic, que els últims anys ha estat d’una mitjana de 1.600 M€.
- Com a conseqüència són el territori de major endeutament per càpita de l’estat, la qual cosa ens obliga a dedicar més del 25% dels recursos a la seua amortització: 55.032 M€ de deute al tancament del 2022 i prop de 8.000 M€ anuals destinats al servei del deute.
- Patim un espoli fiscal superior al 6% del nostre PIB, més de 6.000 M€ anuals.
Aquestes quatre línies conjuntes d’espoliació suposen un ingent transvasament de rendes i de recursos, clarament colonial del País Valencià cap a l’estat, que fa que siguem, igual que en el 2015, un 12% més pobres que la mitjana de l’estat i que malgrat això, continuem aportant (obligatòriament) com si fórem rics.
Les línies anteriors dibuixen clarament dos marcs d’acció macro política (geopolítica neoliberal europea i política estatal de caràcter colonial envers el País Valencià), que ens impedeix als cinc milions de valencians i valencianes poder determinar quin tipus de política econòmica ens convé i poder disposar lliurement dels recursos que generem. És a dir, ens tracten políticament com si fórem un poble menor d’edat, que només podem gestionar allò que l’Estat decideix i dins dels marcs que l’Estat i la UE han delimitat. A més a més, hem de pagar pel “delicte històric” d’haver perdut el nostre dret autogovernar-nos en perdre una guerra. No, no és només un problema històric, és un problema que patim ara mateix, però que està basat en els fets històrics de 1707.
El segon paràmetre d’aquesta confrontació electoral entre els partits que conformen el Botànic i l’extrema dreta, és el que té a veure amb el fet nacional valencià, els efectes econòmics del qual acabem de relatar. Com a resposta a eixa situació d’espoliació econòmica, hom podria pensar, que el Botànic és la representació política d’un front nacional per la dignitat i la integritat econòmica i social del País Valencià, actuant con a govern en defensa dels interessos de totes les persones afectades, és a dir dels cinc milions de valencians i valencianes. El cas, però, és que en aquests vuit anys de govern Botànic, tot i la millor gestió sobre els aspectes que l’Estat ha descentralitzat administrativament, el govern valencià no ha actuat en clau nacional i ha assumit simplement un rol regional renunciant de facto a convertir el problema de l’espoli en un problema polític de l’Estat.
I no només en el que refereix a l’economia i l’espoli, també i de manera molt significativa en tot el que refereix a la nostra llengua i cultura pròpia que també compartim amb Catalunya i les Illes, on, segons moltes anàlisis no hem avançat gens, i segons altres valoracions, fins i tot s’han fet passos enrere.
El valencianisme/nacionalisme/sobiranisme/independentisme…, no està, no apareix en aquesta confrontació electoral entre el Botànic i la dreta, ni des del punt de vista econòmic i social ni des del punt de vista nacional, dues cares de la mateixa moneda. El que sí que apareix és un regionalisme de caràcter més o menys fort, enfront de la dreta extrema centralista, espanyolista, corrupta i casposa. Més enllà de la voluntat i sobretot dels desitjos de moltes persones honestes que participen d’alguns dels partits del Botànic, l’anàlisi dels fets no deixen massa lloc al dubte.
No estem, però, a la fi de la història. Afortunadament, encara tenim una bona part de la militància botànica, més una bona part de la societat civil organitzada, més cinc milions de víctimes de l’espoli econòmic, social i cultural, més un substrat ideològic, cultural i polític de resistència nacional i social, que podria, repeteix “podria” en unes determinades circumstàncies actuar de matalàs perquè algun projecte polític començarà a actuar en clau nacional en tots els plans: econòmic, social, cultural, geopolíticament, etc.
Les persones que puguen desitjar o participar d’eixa política, haurien de fer un pensament respecte al model de societat en el qual volen confrontar el seu projecte, o el model del Botànic o el model de l’extrema dreta. Hui no n’hi ha cap altra opció real, més enllà d’algunes propostes molt dignes, però de caràcter testimonial. L’opció del País Valencià cal construir-la a partir de les discriminacions sistèmiques, del substrat ideològic i de les diverses formes de resistència que es donen cada dia, i amb la voluntat de participar d’un combat polític i cultural a llarg termini.
7 
6 
