Vet aquí que fa vora d’un segle i mig, arreu del món, però també dins de l’Estat espanyol, algunes senyores van decidir que volien ser partícips del sistema de votació que permetia nomenar governants i altres polítics.
Davant d’aquest fet molts senyors es van posar les mans al cap.
Llavors, van iniciar una altra de les seves lluites per mirar de contenir les decisions d’aquelles quantes dones. I van fer-ho com sempre havien fet: inventant i imposant relats sobre la inferioritat de les dones, sobre les seves debilitats, sobre les seves dependències (aquest cop, que els convenia així, van dir que les dones depenien massa dels clergues, i que segurament votarien allò que ells els manessin).
Els homes, que s’havien muntat per a ells un sistema de decisió política basat en el vot, davant el fet que s’anés reconeixent a diversos països que les dones tenien dret a sufragi, van girar l’estratègia: si elles podien votar -que no pas governar-, llavors calia, més que oposar-s’hi, copsar el “voto de las mujeres”. En la seva visió, al llarg dels segles, ja s’havia repetit molts altres cops això que “les dones” són totes una mateixa cosa i que si en controlaven una, les controlaven a totes. Sí, sí: fent normes exclusives per a elles, imposant-los lleis desigualitàries, marcant-los estereotips i paradigmes del tipus “feminitat”, i això. Total, que van passar els anys, i diversos avatars polítics, i va semblar que s’havia cregut que les dones tenien capacitat de decisió política -que no de governar, insisteixo- i ens vam plantar a l’any 2025.
I vet aquí que un dia, al Congreso de los Diputados, dos senyors en una sessió de control ens van fer caure en compte que d’allà, de fa vora un segle i mig, no ens havíem mogut ni un pam: sí, discutien Sánchez i Feijóo sobre qui era més feminista, perquè, deien els mitjans de comunicació -que pocs es van salvar de dir-ho textualment- que el que passava era que “s’estaven debatent el voto de las mujeres”.
I fins aquí, el conte.
Sí, perquè si no us n’havíeu adonat, ara ja som dins el malson: som a les acaballes de l’any 2025, a punt de començar el segon quart de segle XXI, i encara es mercadeja amb “el vot” de les dones.
A veure: què fan, dos senyors, mesurant-se amb un feministòmetre, si és evident que ni l’un ni l’altre s’ha pogut acostar, encara, a saber què és el feminisme? Què passa, que en aquesta societat se segueix pensant que segons facin els homes, en política, aniran els vots de les dones?, i ¿què no s’ha après, en segles, que en ple segle XXI se segueix parlant de les dones com si totes fossin una sola cosa, iguals, i penséssim el mateix?
Fa falta carrer al Congrés dels Diputats, sens dubte: més realitat, menys traficar amb “el feminisme” que, per cert, és ben poc present als metros, carrers dels nostres barris, a l’administració, a les aules, etc. Fa falta molta història, a la nostra societat, perquè prenem consciència que qualsevol temps passat no va ser pitjor, i que no som allà on tot ho tenim garantit, ni de bon tros.
I fa falta, molta, que deixem de mirar-nos-els tant a ells, fent història i present, i ens mirem més les dones: ho sabíeu, que moltes dones van decidir que no volien “el dret a vot” perquè ja sabien que l’any 2025 hi hauria senyors que encara pensarien que els vots de les dones el podrien decidir ells?
Ja us ho explicaré, això i més.
