La darrera enquesta sobre intenció de vot del Centre d’Estudis d’Opinió s’ha fet esperar més que un tren de Rodalies. El sondeig ha anat amunt i avall, mentre s’acumulaven els rumors, i les llengües pernicioses de la tribu n’han deduït que les dades no han parat fins que no han perdut gran part de la virulència derivada de les respostes directes. Això vol dir que els entrevistats que diuen que votaran Aliança Catalana i Vox són molts més en brut que en net passat pel sedàs del CEO.
Siga com siga, no cal ser doctor per intuir que la intenció de vot d’Aliança Catalana i VOX s’ha disparat en detriment, segons sembla, de Junts i el del PP. I cal dir-ho amb precaució, perquè sovint els transvasaments d’uns partits a uns altres són molt més alambinats. Hi compta –i molt–, per exemple, l’abstenció, no tan fàcil d’interpretar. Les deduccions lineals solen ser superficials i equívoques.
Aliança Catalana i VOX pugen. I pugen molt entre la joventut. Els motius per què una part del jovent català es decanta per l’opció neofalangista que lidera Santiago Abascal deuen respondre als mateixos ressorts que fan créixer aquest partit a la resta de l’Estat. Entre algú que vote VOX a Burgos i algun altre que ho faça a Tarragona no hi ha gaire diferència. Però Aliança Catalana és un fenomen propi i demana una altra atenció.
Cal espigolar què mou un elector català a decantar-se pel partit que lidera Sílvia Orriols. No és gaire arriscar afirmar que els dos grans motius que justifiquen l’elecció són els que més defineixen en els darrers temps Aliança Catalana. D’un costat, un independentisme que encara no ha estat contrastat –en podríem dir domesticat– amb la realitat, tan hostil i adversa. De l’altre, una islamofòbia declarada i descarada.
Afirmen els presumptes experts que Orriols va deixar de costat fa temps la reivindicació separatista i que ara carrega molt més les tintes en el discurs contra la immigració musulmana. Sense qüestionar del tot aquest viratge, ningú pot negar que les dues qüestions motiven i atien el seu nou electorat. Per separat o plegades.
Hi ha un votant independentista ofès amb els tres partits que van liderar el procés. Profundament desenganyat i profundament dolgut. Aquest desengany i aquest dol el porta a triar una opció que no l’ha defraudat encara. Hi ha un votant alterat i alarmat davant la immigració magrebina –més que musulmana en general– que se sent identificat amb la ira de l’alcaldessa de Ripoll. Quin dels dos factors té més força? Aquells que pretenen identificar Aliança Catalana amb l’extrema dreta que corre pel continent insisteixen en el segon. Els fa quadrar els esquemes mentals. Però la realitat és tossuda en aquest sentit. El partit de Sílvia Orriols rep molt més suport en les comarques i les poblacions on la majoria independentista ha estat contundent que no en les que no. Per tant, agrade o no a segons qui, la decepció entre un electorat que s’havia decidit per l’abstenció o que encara conservava una certa fe en Carles Puigdemont és més que evident.
Això pot explicar, per exemple, que els votats d’Aliança Catalana consideren aquest partit de “centre o de centredreta moderada”, mentre que els de VOX no tinguen cap mania a declarar-se ells mateixos d’extrema dreta. És cert que molts d’aquells que reconeixen que votaran la formació que lidera Sílvia Orriols es proclamen “autonomistes” o “federalistes”. Com també ho és que la meitat dels seus votants en intenció actual afirmen sense embuts que Catalunya ha de ser un estat independent. Ara, entre els electors que han votat Junts per Catalunya o Esquerra Republicana en les darreres eleccions també n’hi ha una xifra significativa que no s’identifica amb l’opció independentista.
Hi ha punts que fan convergir els votants de VOX i els d’Aliança Catalana. I n’hi ha que els separen i fins i tot els enfronten. Voler-los aplegar en un fenomen únic, atribuir-los la intenció de pactar al Parlament, és fer trampa, però lliga amb aquells que propugnen la necessitat total d’establir un camp de batalla en clau estrictament ideològica. Entre la dreta i l’esquerra. I descartar per sempre nous acords entre els independentistes. Diguen el que diguen els dirigents del PSC, la resituació de la política catalana en un paràmetre estrictament ideològic els convé, perquè assegura el liderat de Salvador Illa i el suport d’Esquerra i dels Comuns.
Fora dels paràmetres de l’estricte interès partidista, aquest darrer sondeig constata amb més força dos fracassos. El primer, en la lluita contra la islamofòbia dels partits que la practiquen i dels mitjans de comunicació que la volen combatre. No ho han fet bé. No ho fan bé. Perquè la gent que veu un problema en aquesta immigració no disminueix, sinó que augmenta. Demanar una reflexió als que ataquen la islamofòbia sempre amb els mateixos esquemes inalterables seria com rentar el cap a un burro: perdre el temps i el sabó. Inclou aquest fracàs el d’haver pretès establir un “cordó sanitari” contra VOX i Aliança Catalana. Si els cordons han de debilitar qui els pateix, aquest resulta que els ha reforçat.
El segon fracàs és de l’independentisme que va liderar el procés per la independència. Els votants d’Esquerra sembla que li mantenen la confiança quan el seu partit ha decidit abandonar aquesta prioritat. Els de Junts deserten, almenys sobre les enquestes, perquè la darrera esperança irredempta que podia significar Carles Puigdemont també està perdent credibilitat a raig.
Segur que Aliança Catalana no podrà combatre la immigració com pretén, perquè aquesta competència se la reserva l’Estat, que en defineix totes les polítiques i totes les estratègies. Segur també que no portarà Catalunya a la independència, perquè no la podrà forçar com vol sense la majoria absoluta en unes votacions. I això no ho mostra ni el sondeig més optimista per als interessos de Sílvia Orriols. Aliança Catalana es defineix per l’atac als altres partits independentistes i esperar un possible acord entre tots ells si aconseguira ser el partit més votat en aquest bloc és ara com ara un deliri. Però, en tot cas, els electors que trien aquesta opció no semblen creure en solucions miraculoses. Semblen només buscar el càstig a aquell que els han decebut en els dos fronts.
