Ja fa molts anys que les festes de Nadal, de Cap d’Any i de Reis són una època en què molta gent associa a dues activitats lúdiques altament enriquidores: el viatge i la lectura. Hi ha molta gent que es reserva uns dies de vacances per a aquest moment de l’any i n’hi ha molta també que compra llibres per regalar. Per això em sembla oportú parlar del “Viatge d’hi¬vern”, de Jaume Cabré, perquè conté elements que són una magnífica metàfora del viatge. Es tracta d’un llibre de contes amb històries diverses una de les quals ens diu això: “Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d’abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d’hivern que li havia deixat l’ànima completament devastada”. Te raó en Jaume Cabré. La vida no és el camí ni la destinació, la vida és el viatge. Aquesta és la raó per la qual, quan desapareixem, tant se val en quin moment, sempre ho fem a mig trajecte. I és que, independentment de la distància a què arribem, el viatge sempre és interior.
No fa gaires dies, un programa de ràdio feia aquesta pregunta als seus oients: “Vivim massa de pres¬sa?”. La intenció, com és lògic, era recollir diversos punts de vista sobre el tema i extreure’n alguna conclusió. Doncs bé, la conclusió a què arribava era que la velocitat ha adquirit tanta importància en aquests darrers temps que allò que no es pot fer ràpidament esdevé obsolet o no interessa. La vida és curta, diem. I certament ho és, de curta. Però precisament perquè és tan curta no s’entén que dediquem tan poc temps a as¬saborir-la. Es diria que tenim por a morir sense haver-ho vist tot, i, potser per això, procurem concentrar en uns pocs dies de vacances el màxim nombre de ciutats a visitar. No pensem en el garbuix d’imatges superposades que, quan tornem, portarem al cap. Mirem, sí, és clar que mirem. Però mirem amb pressa, amb la sensació que si mirem gaire estona no podrem veure tot el que ens hem proposat de mirar. I així arribem al final del viatge, amb els ulls plens d’i¬matges i un plec de fotografies que ens ajudin a retenir-les quan el pas del temps, lentament, les vagi esborrant. La velocitat té això: et porta molt lluny, però el gust de boca que et deixa no és el d’un viatge sinó el d’un somni. Deu ser per això que quan el tren de la nostra vida s’atura definitivament, ens sentim estafats. Però no sols perquè no ho hem vist tot, sinó perquè no hem tingut temps de mirar allò que hem vist.
