Dissabte, aprofitant els acords entre l’estat espanyol i l’andorrà, que van deixar en pilotes la tradicional miopia catalana, vam agafar el cotxe i ens en vam anar d’excursió a Andorra, amb totes les precaucions sanitàries del món. No podíem anar a Manresa, però sí a «l’estranger». Brillant, gràcies, Procicat, epidemiòlegs i «totòlegs» que continuen oficiant la cerimònia de la confusió i el caos, amb la millor de les intencions de les burocràcies que s’emborratxen dels seus protocols.
Arribes a Andorra ben d’hora, t’adaptes a les normes vigents, et meravelles d’haver traspassat la primera frontera estatal en més d’un any. Passeges, compres quatre coses, compares preus, recordes una mica aquells temps prehistòrics, quan hi anàvem a comprar mantega, whisky barat, tabac, benzina, xocolata, formatges de bola… I quan ens meravellava descobrir que els rètols o els senyals de trànsit es podien escriure en català.
I així, passejant per l’avinguda Carlemany, de sobte, t’arriba la revelació: sí, és perfectament possible i viable un país independent que visqui en català a cavall d’unes quantes remotes valls pirinenques, amb una població de menys de cent mil habitants. Menys de la meitat que la ciutat on visc. Menys de la meitat de la població d’Islàndia. O el triple que Liechtenstein. Països i estats sòlids i viables, amb els seus pros i contres.
Potser és una revelació que persones més espavilades han tingut molt abans, però a mi em va arribar aquest dissabte, què hi farem. Ho tenia tan a prop, era tan evident, que no hi havia ni tan sols pensat. Si Andorra és viable, Catalunya també, oi? Evident, descomptant el complex de superioritat català (especialment barceloní) que només sap veure Andorra com una mena de centre comercial i lúdic amb un paisatge bonic. Caldria recordar aquells temps en els quals si volies trobar alguna marca internacional havies d’anar a Andorra. Caldria valorar el benestar andorrà, amb els seus trets diferencials i contradiccions, que no té res a envejar al benestar català, espanyol o francès. Un benestar al qual hi van arribar força abans que nosaltres, catalans més aviat creguts, pel sol fet que eren un estat independent.
Però de Catalunya no en volen saber massa. Curiós. Els andorrans volen ser invisibles, gairebé, per sobreviure, fins i tot per ignorar que s’estan espanyolitzant. Han caigut sota la tutela d’Espanya, per negocis i interessos. Fa pocs dies han estat l’escenari d’una surrealista cimera iberoamericana. Fa poques setmanes van posar catifa vermella al que serà el darrer rei de Catalunya, Felipe VI. I als rètols de les carreteres hi posen, obsessivament, «Espanya», i mai «Catalunya».
Juguen al joc dels estats i s’entenen entre estats, tot i la desproporció evident. La seva història és, a més d’un fascinant exercici de supervivència del món feudal i de l’opressió del bisbe de La Seu, un magnífic joc d’equilibris entre dos monstres, Espanya i França, que s’han volgut menjar Andorra al llarg dels segles. Alguna cosa hauran fet bé, ja que han preservat una independència precària però també extraordinària. «Fer l’andorrà», anar a la teva, jugar als equilibris, els ha funcionat, per bé que els darrers anys han caigut clarament sota la influència d’Espanya, per allò dels negocis. Potser d’aquí a una dècada o dues jugaran la carta francesa o la del Vaticà, com sempre han fet. Sempre a la seva.
Però tu ets català i «fas el català» i vas de visita a Andorra i comences a entendre que ells parlen d’Estat a Estat, per petits que siguin. I comences a pensar que això és part de la lliçó que aquestes valls del Pirineu poden donar a un país a vegades cregut, d’altres deprimit, que es diu Catalunya. Si no entens la teva geografia, si no jugues intel·ligentment les teves cartes, se’t menjaran els dos monstres que tens a les teves fronteres.
Òbviament, a Andorra li molesten les tensions independentistes catalanes, que posen en perill els seus delicats equilibris. Juguen a fer de falca contra Catalunya, si cal, arribant fins i tot a acords amb aquell patètic Rajoy, que alguna cosa bé devia saber fer, o amb l’hereu de l’emèrit. Catalunya els fa nosa, encara que parlem la mateixa llengua. I Catalunya no sap què fer amb Andorra, per bé que és un vector amb unes possibilitats immenses a escala mundial. Entre altres raons, perquè la Catalunya de Barcelona no respecta ni valora un petit país pirinenc, que parla català (cada vegada menys) i té un seient a l’ONU. Catalunya «està» des de fa molt onanista i capficada en el seu propi melic, mentre que el petit país andorrà juga al gran joc mundial, ens agradi més o menys.
Tenim tantes coses a aprendre d’Andorra…
Ens hem oblidat, tan pendents del nostre melic, de posar les antenes al País Valencià, a les Illes, a l’Alguer, a Andorra, a la Franja, a la Catalunya Nord, a l’antiga Occitània, a l’Aran i fins i tot a l’Aragó, sense oblidar, per descomptat, les vibracions del nucli carolingi d’Europa. I de fer-ho amb respecte als interessos de tots aquests territoris, que no estan obligats a admirar-nos ni a ajudar-nos. Sense una política internacional les nacions es condemnen a anar a cegues, sense aliances, sense complicitats, sense relats compartits i oportunitats de negoci.
La tecla de la història està en aquest teclat, però cal saber tocar-la. I mentre continuem tot el dia obsessionats amb el nostre melic no hi haurà manera de veure-hi més enllà. Hem d’aprendre a anar a Andorra i fer, més que de catalans, d’andorrans. Potser així, sense renunciar a res, veurem les coses d’una altra manera…
1 
