Una regla no escrita de correcció política recomana esperar cent dies des de la inauguració d’un govern per començar la seva valoració. Cent dies, però, és un termini massa llarg per a un govern com el de coalició entre ERC i JxC que, en la seva primera setmana, ja ha deixat prou clares les seves línies d’actuació. És un govern per fer marxa enrere al procés cap a la independència i tenir dos anys de dolce far niente (però cobrant cada mes) per tal de trobar alguna forma d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i acabar amb la il·lusió de la llibertat.
Des del minut u de la presa de possessió presidencial ha començat la desconstrucció de la nació catalana a partir dels seus símbols. No es va respectar l’himne Els segadors durant la investidura. El nou flamant president va passar revista a una formació de mossos d’esquadra desarmats, que és com passar revista a un orfeó nadalenc i, al vespre, a una entrevista a la seva TV3 que li va fer el director (i, per tant, subordinat seu) no es va posar cap bandera, com si el president de la Generalitat fos un viatjant de comerç.
ERC va perdre les eleccions del 14-F enfront del PSC per una diferència d’un escó i el va considerar un empat. D’altra banda obtingué una victòria pírrica d’un escó de diferència enfront de JxC i el va considerar un triomf apoteòsic. És el miracle de l’adoctrinament dels ideòlegs a sou del partit que, com la Catalina de La Feréstega domada, de Shakespeare, són capaços de dir que el sol és la lluna i la lluna el sol si els convé. Al capdavall, i amb el monopoli total dels mitjans de comunicació públics, van tractar d’imposar llur interpretació mitjançant la política de fets consumats típica dels autoritaris, confrontant JxC amb un “preacord” entre ERC i la CUP amb el que volien fer-li extorsió perquè entrés al seu govern sense poder canviar-hi res. JxC va resistir i només quan restaven dies pel termini de formació de govern, ERC va assabentar-se que no ho aconseguiria.
Aleshores, JxC va prendre la catastròfica decisió de canviar la negociadora Artadi per Jordi Sánchez, un buròcrata sense llums, només interessat a garantir la prosperitat del seu partit, els càrrecs, cadires i endolls i un còmplice d’ERC que li va deixar per segon mandat consecutiu el monopoli de l’aparell de propaganda dels mitjans públics de comunicació.
Les negociacions varen ser un fracàs per l’independentisme i un triomf per a la classe política catalana i l’espanyola. Totes dues s’han fet a partir de la legislació de finançament dels partits polítics. Aquests funcionen com a negocis i menjadores de vividors i oportunistes, seguint el model de l’estafa/esquema Ponzi. Tot el que necessites són més electors i, amb els electors, plouen els calés; doncs, ningú no criticarà si el partit fa i diu el que calgui, fins i tot coses contradictòries i mentides, per tal d’arreplegar vots, que són diners. Si ets elegit diputat espanyol o català, batlle, regidor, president de consell, o assessor o càrrec nominat a dit cobraràs un sou estratosfèric entre 60.000 i 120.000 € a l’any a un país amb un salari mitjà de 24.000 € l’any i tindràs la vida resolta, encara que no sàpigues ni les quatre regles.
Al mateix temps, si ets periodista proper a la causa, et donaran un endoll a l’aparell de propaganda dels mitjans públics de comunicació per bastir el relat del pensament únic, el de sempre: “la independència ara no toca“. Res d’estrany, doncs, que tots, pràcticament tots, periodistes, “intel·lectuals” orgànics i inorgànics i polítics amb sentit de la conveniència i desitjos de prosperar hagin corregut en auxili del vencedor jurant contra tota evidència que es tracta d’un govern independentista quan no ho és més que nominalment, i que necessita el seu temps, encara que no tingui cap intenció de fer res que incomodi als colons.
El resultat de tot plegat ha estat una claudicació total de JXC, amb el suport de gairebé tots els militants i càrrecs del partit i el dels militants i càrrecs d’ERC. En efecte, una victòria de la classe política catalana i espanyola. El problema és que la negociació no era només en nom dels militants, sinó també dels votants independentistes i aquests no poden acceptar la renúncia a la independència a canvi de càrrecs i endolls perquè no són la militància.
La qüestió aleshores és si aquesta massa d’electorat independentista que ha estat enganyada pels partits dits independentistes estarà disposada i serà capaç de reaccionar, tenint en compte que les eines que feien valer per aquesta finalitat, Òmnium i l’ANC, ja no serveixen per a res perquè estan controlades pels partits pseudoindependentistes i que els mitjans públics de comunicació són la seva eina de propaganda per vetar i atacar l’independentisme.
Molts diuen que és l’hora del poble. Però del poble es podria dir, en paràfrasis de Mariano José de Larra: “Qui és el poble i on se’l troba?”
209 
149 
