Es van empassar la il·legítima i repetida ingerència del Tribunal Constitucional en el Parlament català, el Pegasus, els pressupostos espanyols d’espoli de Catalunya, la imposició del marc constitucional (per escrit!) en la taula del diàleg, el rebuig radical, tancat, al referèndum, sigui de Montenegro o de Montecristo. Es van empassar tot.
Van acceptar totes les arbitrarietats dels governants per tal de mantenir-se al poder en la Generalitat i van fer tot el possible per garantir l’estabilitat del govern espanyol d’esquerres amb el conte de Pere i el llop dretà i, de sobte, es troben amb una evidentment inconstitucional ingerència del Tribunal Constitucional a les Corts Generals i se sorprenen, com si el que òbviament és una provocació de la dreta espanyola per trencar el sistema democràtic no fos previsible.
Els emprenya l’acusació que aquesta ingerència va venir propiciada per la prèvia al Parlament de Catalunya. Amb aquesta ingerència s’acceptava que el Parlament és un òrgan de la CCAA i, com tal, supeditat al control absolut del TC, tot com la sobirania del poble català està sotmesa a la sobirania del poble espanyol (hi comprés el català, vulgui o no) en funció de la ultrademocràtica regla de la tirania de la majoria que exposa amb manxega claredat el senyor García Page (PSOE).
Aquest és el punt de vista dels espanyols, però no hauria de ser el dels independentistes. El fet que ERC hagi acceptat la perspectiva espanyola i hi hagi col·laborat amb els tribunals en la repressió del Parlament català ha permès que el cas català serveix com a precedent o camp de proves d’un assalt judicial insòlit a Espanya i al món.
Perquè es tracta d’un atac no només a la democràcia sinó al mateix principi de l’estat de dret que consagra la separació i independència mútua dels poders de l’estat. En Espanya ja no hi ha, des de 1985, control previ de constitucionalitat, tret dels tractats internacionals i els estatuts d’autonomia (2015). En conseqüència, el Tribunal Constitucional ha actuat sense competència, “ultra vires”, llevat que un recurs d’empara es consideri prou competència; d’on resulta que l’empara a un recurrent estaria per damunt del principi d’inviolabilitat de les Corts Generals fins i tot abans que aquestes hagin pres una decisió, ignorant olímpicament la possibilitat que la decisió final, ara aturada, fos favorable a l’emparat. No són juristes; són botxins.
Hi haurà, suposo, raons procedimentals, raons tècniques, raons dels pèls de la cua de l’esfinx, com diria Unamuno, per justificar la decisió que, a més a més, ha estat adoptada amb els vots dels magistrats que en són part interessada. Però siguin les que siguin mai podran amagar la catàstrofe d’admetre que un poder no electiu pugui interferir al procediment d’un altre electiu, no quan té poders per fer-ho, sinó quan no les en té. El Tribunal Constitucional s’ha posicionat contra la Constitució i, per tant, contra si mateix. Perquè aquesta decisió, que ja és una flagrant bogeria en si mateixa, fa una ferum fastigosa a partidisme. El TC és una de les divisions judicials del PP, partit del qual se sap que li agrada controlar els tribunals per darrere. Els jutges són l’avantguarda de la dreta. La joia de la corona en sentit estricte.
Les màximes autoritats espanyoles, al Congrés, Senat, Govern, han acatat la decisió del Tribunal, “com no podia ser d’altra manera” (sic) i com a submisos xais propiciatoris. La seva obligació democràtica no era acatar, sinó defensar la inviolabilitat parlamentària i denunciar una ingerència inconstitucional. Desobeir. Però això portaria el conflicte a un punt de màxima crisi on ja tot tornaria a ser possible; com en 1936, fins i tot una sortida tercermundista, amb un govern provisional encapçalat pel president del TC, don Pedro González Trevijano, atès que les cambres i el govern es neguen a acatar la seva autoritat que, després de la de Déu i la del Papa, és la suprema en Espanya. I es tracta d’un home d’inqüestionable eficàcia. Primer, es va carregar la Universitat Carles III, després, el Tribunal Constitucional i, ara, se li obre l’oportunitat de provar amb el que diuen el ‘gobierno de la nación’.
Si estarà podrit l’estat de dret a Espanya que ningú no ha esmentat la possibilitat de recórrer al rei com àrbitre del funcionament de les institucions en un moment d’afrontament de dos poders de l’Estat.
4 
25 
