La saviesa popular ens evoca el trenet d’Olot, aquell que “surt quan vol i arriba quan pot”. Per desgràcia, el cèlebre ferrocarril ja fa temps que va desaparèixer, i ara ens trobem que tota la xarxa de Rodalies, o la part que depèn de Renfe i Adif, funciona com el tren d’Olot o encara pitjor. Com que no s’hi inverteix prou, no roda bé; i com que no roda bé, tampoc no hi ha cap delit per millorar i ampliar la xarxa. Així, ens trobem a un cul-de-sac en què no només maltractem els usuaris d’avui, sinó que estem hipotecant i menyspreant els passatgers que hi renuncien d’entrada, així com els usuaris potencials del demà.
Altres xarxes, com la dels FGC, o el metro de la Barcelona metropolitana, o diversos tramvies, cremalleres i aeris, han demostrat que l’espiral s’inverteix quan es treballa des de la proximitat, quan es treballa bé i a consciència per tal de reformar, actualitzar i ampliar les infraestructures. Sovint ens exclamem que amb una República Catalana, molts d’aquests problemes es podrien solucionar; i és del tot cert, encara que sigui perquè un govern radicat a Barcelona no aguantaria el malestar dels ciutadans com l’aguanta ara un govern a Madrid (el qual s’ha preocupat prou de tenir la plebs contenta a la capital d’Espanya, perquè els hi va la supervivència). És evident que una Catalunya independent seria molt més sensible a les Rodalies catalanes, i podria disposar de molts més recursos i competències per respondre a les queixes massives de la població.
És lògic que ens centrem en els desastres del present. Davant d’un nyap de tal magnitud, la urgència se centra a reparar els desgavells constants; avaries, retards, imprevistos, cancel·lacions de trens i, diguem-ho tot, manca de professionalitat d’alguns empleats de les companyies estatals. Des de la societat civil, ens limitem a pensar en la tranquil·litat que guanyaríem tots plegats si els trens fossin puntuals, ens tinguessin informats i complissin els serveis que publiquen als plafons lluminosos. Des de l’independentisme, se sol adoptar la mateixa filosofia; amb un estat sobirà, els trens anirien a l’hora i assolirien els mínims de dignitat en una societat occidental.
Oblidem, però, que bona part de la xarxa no només s’ha envellit i presenta anomalies, sinó que s’ha degradat al llarg del temps. Fa cent anys, segurament s’oferia un servei millor a les actuals xarxes de Rodalies; potser els combois eren més ronyosos i vells, naturalment, però arribaven més lluny i més puntuals. Per tant, al darrere de totes les reivindicacions hi ha un punt de conformisme, de manca d’ambició, en pregar simplement que sobrevisquem amb el que tenim, i que les coses no empitjorin encara més. Només cal recordar les línies desaparegudes, que arribaven a poblacions com Caldes de Montbui, Berga, Menàrguens, Olot, Palamós, Banyoles, Sant Feliu de Guíxols, Xerta, Benifallet o el Delta de l’Ebre.
Les estretors d’ara no haurien d’impedir que parléssim del futur, d’allò que podríem fer més enllà del manteniment i el bon funcionament de les línies que ja tenim. Si els trajectes actuals rutllessin de forma eficient, no seria gens insòlit que anéssim més enllà del que tenim i reclaméssim algunes de les línies històriques abandonades. Tampoc no se’ns faria estrany millorar la xarxa amb bons aparcaments a les estacions importants, completar l’electrificació de trams pendents o enllestir el desdoblament d’aquells segments que ho requereixin, com el de la línia sencera de Puigcerdà. O soterraments necessaris en tants trams urbans. Tampoc no estaria de menys pensar en noves línies, tenint en compte que Catalunya és un dels països europeus que disposa de menys km de tren per habitant. Allargar alguna de les línies pirinenques fins a la Seu i Andorra no seria cap bestiesa, o fins i tot connectar les dues rutes que acaben a la Pobla i a la Tor de Querol.
Hi ha projectes com els citats que ja estan contemplats en algun pla del govern català, evidentment sense projectes executius ni pressupostos ni calendaris. Com també està pensada i debatuda la cèlebre línia orbital, que uniria Vilanova amb Mataró passant per Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers. O l’Eix Transversal, que seguiria aproximadament l’itinerari de l’autovia que ja porta aquest nom. O estacions de l’AVE i de Rodalies a tots els principals aeroports del país. En general, no estem parlant de bajanades; es tracta simplement de reproduir amb el transport públic les rutes que ja s’ha demostrat sobradament que generen molta densitat de trànsit privat.
El problema conegut de Rodalies és que funciona de pena i maltracta els usuaris. El problema ignorat és que descapitalitza i empobreix la Catalunya del futur. Sense independència ferroviària, com en tantes altres coses, no només vivim pitjor, sinó que condemnem les generacions futures a viure encara pitjor que nosaltres. Amb serveis molt pitjors que l’històric tren d’Olot, trens que ja no sortiran mai i que mai no podran arribar enlloc.
