Llegeixo alguns titulars, després del tràgic accident ferroviari d’Urda, que, en una demostració d’imaginació, asseguren que ara “descarrila la campanya” electoral. Què voleu que us digui: la campanya ja estava força descarrilada per culpa dels qui s’entesten a aixecar barreres, a odiar l’enemic (que no pas l’adversari), dels qui creuen que la crispació afavoreix la seva causa, sigui la del govern, la de l’oposició, la de les formacions nacionalistes o la dels partits extrems. Un accident ferroviari mortal com el que va tenir lloc aquest dimecres, el tercer en un any (hi incloc el de Gelida), és molt més que una fita trista en una campanya. És una mostra que alguna cosa no funciona, i això mereix una reflexió molt més profunda que no pas esbrinar qui es va equivocar en prémer el botó equivocat en el moment menys oportú.
I entro en campanya, perquè ningú no digui: fa temps que un ministre com Óscar Puente hauria d’haver estat destituït, sense esperar les evidents mancances de coordinació que s’han fet paleses amb l’accident d’Urda, una setantena de morts, que es diu de pressa. Un responsable de la nostra seguretat, i també incloc Grande-Marlaska en la meva reflexió, ha de generar precisament això, seguretat, en la ciutadania. Les facècies, la manca d’autocrítica, les mentides, carregar sempre les culpes als de l’altra banda, crec que no fan sinó disminuir encara més la confiança dels ciutadans en els seus representants, siguin qui siguin i del partit que siguin.
Ignoro si això tindrà alguna traducció en el percentatge de votants el pròxim 29 de novembre. Sé, perquè ho sento en incomptables converses, que moltíssims electors et diuen que encara no tenen ni la més mínima idea de qui votar com a mal menor, o que, tot i saber qui votaran, ho faran amb la pinça de sempre al nas. Atenció.
No voldria que aquest fos un comentari oportunista que vinculés la trista actualitat de l’accident amb l’alarmant crispació que vivim durant la precampanya electoral. És, senzillament, que una democràcia exigeix que el país que l’acull funcioni. I els símptomes que el funcionament va a pitjor són evidents, i em remeto a l’experiència dels qui agafen el tren cada dia, per exemple entre Madrid i Barcelona i a la inversa. La degradació dels serveis ferroviaris va en paral·lel, no en dubtem, a la degradació de la puresa democràtica arreu del país; la disminució de l’afany per atendre el client sempre té conseqüències extremes i indesitjables. La manca d’associacions de consumidors que fonamentin una societat civil és igualment una mostra més que nosaltres, els ciutadans, tampoc no estem funcionant bé.
És a dir: no és que descarrili la campanya electoral. És que aquesta campanya, que inclou la novetat d’una vaga general divuit dies abans que anem a les urnes, ja està tocada: la crispació, la tensió, l’agitació —només cal veure què ha passat a Catalunya aquesta última setmana— planegen sobre el que hauria de ser la normalitat per a la reflexió i la difusió de missatges, tot i que entenc perfectament que, aquí i ara, això és una utopia. Si a l’atmosfera enverinada que ens envolta hi afegim la perspectiva d’aquesta vaga general —a qui se li acut convocar-la divuit dies abans d’unes eleccions, per Déu?—, em pregunto què pot sortir malament, llevat de tot, és clar.
És una excusa, o una manca de reflexió, culpar d’un accident, ja dic que ni tan sols és el primer, tan tràgic, un error humà o fins i tot una avaria tècnica aïllada. El que descarrila és l’afecte dels representants envers els seus representats, i aquesta manca d’atenció a l’anomenada gent del carrer, és a dir, vostè i jo, sempre és un risc afegit quan arriben tragèdies probablement inevitables, encara que potser no ho serien tant si tot es gestionés bé.
