Iván Redondo està tornant. Publica llibre, El manual, i va dient a les entrevistes promocionals als mitjans que “si Pedro Sánchez em demana que torni a la política, qui decidirà serà el cor”. Té un doble sentit: el cor en el sentit de les emocions i les intuïcions, però també l’òrgan físic anomenat cor. L’any 2021, entre ell i Sánchez, i una bona colla de complicitats, va amagar els autèntics motius del final de la seva etapa com a número 2 del president del govern espanyol: el cor li va fallar. El físic, sí, per una malaltia poc habitual, que ara ha fet pública. Però també li estava fallant l’altre, el cor que posem en les coses que exigeixen que hi posem tot el cor.
Redondo és ja un mite del gremi dels estrategs i consultors polítics, no només com a gurú i teòric, sinó implicant-se directament en la política com a cap de gabinet del fenomen Sánchez i del no menys extraordinari Monago, del PP d’Extremadura. Rara avis, aquest Redondo, que se’n va anar quan podia ser tot allò que hagués volgut ser, deixant un buit evident a la política borbònica espanyola i a les brillants estratègies de Sánchez, menys brillants i menys efectives sense ell.
El llibre és una confessió amb moltes zones d’ombra, perquè Redondo no parla mai més del compte, excepte per posar-se medalles, cosa poc elegant fins i tot per a un basc de Donosti. Basteix el relat des d’una tercera persona que grinyola, no dona gaires noms propis, però deixa pistes força clares i manté un to general de sinceritat i honestedat: el d’aquell que, després de moltes derrotes i victòries, ja no ha de provar el seu valor.
Redondo sap guardar i fer guardar secrets, habilitat bàsica en el seu ofici, i així i tot ofereix un llibre ple de coneixement, d’experiència, de lliçons, d’obligada lectura per als malalts de política: un llibre humà que va més enllà de les dades, un manual d’estratègia, un cant a la lleialtat en dues direccions… Serà sens dubte un llibre important en el futur, un autèntic manual de ciència i art de la política.
Dit tot això, sembla que el llibre ja queda més o menys etiquetat. Una crònica dels millors anys de Sánchez, fins ara, des de la sala de màquines de la Moncloa. Un destil·lat de consells lluminosos, d’experiències, de frases lapidàries i reflexions d’altíssima professionalitat. Una defensa tancada de la famosa “agenda del reencuentro”, d’una Espanya de ficció que promou hàbilment com si capaç d’agermanar-se en la plurinacionalitat, de reformes constitucionals utòpiques i d’una corona borbònica pintada de color de rosa.
Però no acaba aquí la cosa. Entre l’extensa nòmina de personatges tot just esbossats, n’hi ha un que ocupa pàgines i pàgines. Si Redondo apareix com el Director, acompanyat i un bon amic i gran professional, el Catalán, hi ha un secundari que va esdevenint gairebé protagonista i que al principi del llibre apareix com el Ministro. Ministre de Sanitat, exactament, nomenat poques setmanes abans de la pandèmia de la Covid-19, que va participar amb guió de Redondo a 384 compareixences públiques. Allò va ser el principi no sé si d’una gran amistat, que diria que sí, però sobretot d’una complicitat que explica coses. Redondo es va enamorar del personatge i li va veure totes les virtuts per al projecte d’anestèsia catalana dissenyat a Madrid a partir de dos lemes: “Pasar página” i “Todos dentro”, a través dels indults i l’amnistia. No ho diu així, clar, però se l’entén perfectament.
Tot i que sempre mostra afecte i respecte envers Catalunya i que es fa un tip de defensar la plurinacionalitat -sense concretar-la- Redondo és un lleial servidor de l’estat castellà.
I així va ser com el poderosíssim cap de gabinet de Sánchez va fitxar Salvador Illa per a la missió estratègica de guanyar les eleccions catalanes. Miquel Iceta, que no apareix esmentat pel seu nom, hi va col·laborar, cedint el pas a un candidat millor, que tenia a favor seu les dades sobre comportaments electorals i la intuïció del Director, sempre hàbil en el terreny de les emocions polítiques.
A partir d’aquí, tot i el seu eclipsi professional per raons de salut i per necessitat de distanciament, Redondo va inspirar i dissenyar la campanya d’Illa, que va acabar a la Generalitat perquè van saber prometre un futur apolític i assossegat, el d’un país que també ha de funcionar en el dia a dia.
El tàndem Redondo-Illa va funcionar com un rellotge, discretament, en contrast amb una política de teatre d’afeccionats. Però la promesa inicial, que era una bona jugada, s’ha anat perdent pel camí, així com el guió escrit pel brillant consultor a l’ombra.
Val la pena de llegir el llibre i subratllar-ne molts paràgrafs, amb humilitat i voluntat d’aprendre’n. És una història que permet entendre moltes coses de la Moncloa, de Ferraz i de Palau… I una de fonamental: sense Iván Redondo al volant, els Ferraris vermells esdevenen furgonetes atrotinades, aves descarrilats o vagons de Rodalies a la via morta del fracàs. La màgia no és transferible, com no ho és l’abracadabra que tanca el llibre, ara que sembla que el mag Redondo està tornant… Ull, perquè aquest és dels que saben el que fan i dels que no ho expliquen tot al seu manual. Ni a les memòries.
