Durant tot allò que hem convingut a denominar “Procés” el PSC es va acabar decantant de manera decidida del costat “constitucional”. És a dir, sense l’eufemisme trampós d’Aznar, del costat de l’espanyolisme recalcitrant. Què s’ha fet d’aquelles flors i d’aquell PSC que, no tan lluny, votava a Madrid a favor del “dret a decidir” i trencava la disciplina del PSOE? Liderava llavors els socialistes catalans Pere Navarro, que va ser substituït per Miquel Iceta, paradigma del pragmatisme més descarat.
La deriva unionista va passat factura interna als socialistes, que van perdre pel camí del petit calvari dirigents i militants territorials que havien donat sentit fins aquell moment a les denominades “dues ànimes” del partit. La de Girona i la del Baix Llobregat, per entendre’ns.
En els moments culminants del Procés el PSC de Miquel Iceta no va dubtar a fer pinya i compartir pancarta amb Societat Civil Catalana de la mà de Ciutadans, del PP i de VOX. La memòria actual és tan curta com el flaix d’una imatge digital, però les fotos encara hi són. Encara ressona la veu colèrica de Pepe Borrell a l’estació de França, que es va convertir en aquells moments en divisa i estendard d’un partit que veia com als seus feus molts votants s’inclinaven cap a Ciutadans, que els prometia mà de ferro i guant de tungstè.
El PSC actual de Salvador Illa és una altra cosa, perquè el PSOE actual de Pedro Sánchez és una altra cosa. Urnes obliguen. Els dimonis han mudat i ara, desarborat l’independentisme català, l’ariet PP-VOX li ha arrabassat la màxima referència maligna. El Fumanxú de torn per als socialistes espanyols i catalans en aquest moment no és Carles Puigdemont, que consideren saldat, sinó Alberto Núñez Feijóo.
Quan Illa va constatar que Ciutadans s’havia dissolt i que necessitava el suport d’Esquerra Republicana a Catalunya tant com Sánchez necessita el de Junts a Madrid, les prioritats van ser unes altres. Les d’Illa, governar i aquietar. Governar Catalunya i aquietar Esquerra. L’estratègia s’ha mogut amb la intenció. El discurs del PSC ara és bífid. D’un costat, juntament amb el PSOE, justifica els acords amb els independentistes amb la divisa paradoxal que han acabat amb l’independentisme. Òbviament, ni el PP ni VOX –tampoc una part del PSOE– s’ho engulen. De l’altre, Salvador Illa es presenta com el pacificador, sí, però també com el paladí de la gestió.
La gestió, tan reivindicada, és alhora instrument i penitència. Salvador Illa pot haver aquietat una part de l’independentisme, però no ha tranquil·litzat l’altre vesper del país. Les víctimes amargues i diàries de Renfe i Adif, els mestres, els mossos d’esquadra, els metges i els infermers, els bombers i tutti quanti que depenga del pressupost públic s’han revoltat. No aguanten més. La jungla en flames.
Perquè “la gestió” pública arribara a ser mínimament eficaç a Catalunya hauria de complir dos requisits. En primer lloc, poder dotar-la pressupostàriament més enllà de les molles cròniques. Ni el finançament actual de la Generalitat ni el que han acordat socialistes i republicans ho permeten. Catalunya és un país espoliat. Es mire com es mire i agrade o no agrade l’expressió. La quota de falsa “solidaritat” que se li exigeix la depaupera. La quantitat actual de catalans ha desbordat uns serveis públics que cada vegada han mirar de cobrir més necessitats, que han estirat molt més el braç que màniga. El gravamen que els catalans han de pagar a l’Estat és excessiu. El saldo final és ben galdós per a un país en què tothom –tothom, tret d’Artur Mas– han venut al contribuent uns serveis i uns equipaments infinits, fora mida, que queien a trossos mentrestant.
El primer requisit no es compleix. Ni hi ha –ni n’hi haurà– un finançament que permeta que la sanitat, l’educació, el transport i la seguretat públics funcionen amb un mínim de solvència. El país de la gestió és el país de la impotència. I de la protesta.
El segon requisit també és difícil, perquè, fins i tot en el cas que hi haguera un finançament sobrer, s’hauria d’administrar amb talent polític i administratiu. És el cas? El govern dels gestors és una entelèquia. Cada vegada que la portaveu Paneque s’enfronta als micròfons fa patir les vaques més tranquil·les i condescendents. Quan el conseller Dalmau explica la xarxa ferroviària o glossa el temporal dels vents fins i tot els herois grecs se senten indefensos. Si aquests són els bons gestors, ausades, pobra gestió.
El taló d’Aquil·les del president Illa són les seues intencions i les seues promeses. La realitat les desmenteix, les contrasta i les desacredita.
