Tres testimonis més han acudit a l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) per fer-hi constar les irregularitats en la gestió dels recursos de la DGAIA, almenys en una zona concreta de les comarques gironines. Es tracta de tres treballadors o extreballadors de centres dirigits per les mateixes fundacions. I relaten el mateix que el primer alertador: parlen de places fantasma per a joves extutelats que ja no hi són, que fins i tot en alguns casos són fora del país; parlen d’habitacions pagades amb diners públics i que queden buides; parlen fins i tot de falsificacions de firmes.
Són acusacions greus que han portat l’OAC a obrir una nova investigació de comprovació, com ja havia fet amb el primer denunciant. Però malgrat tota aquesta informació que va sortint a la llum, els tribunals tiren terra sobre el cas, bé per la via del silenci i la inacció o bé arxivant una querella sense fer ni una sola diligència, sense intentar aclarir mínimament si hi ha indicis i proves que confirmin el que sostenen els denunciants.
Mentre l’Oficina Antifrau, la Sindicatura de Comptes i la Sindicatura de Greuges fan la seva feina i almenys quatre ciutadans es juguen la seva per aclarir les irregularitats, els tribunals s’ho miren de reüll. L’administració de justícia està col·lapsada i és lenta, però en aquest cas els senyals que emet és que no té cap intenció de complicar-se la vida obrint la caixa dels trons. Si una querella d’una entitat o un particular és incompleta o no és prou rigorosa, hi ha tot l’aparell del sistema judicial per investigar els fets, especialment quan hi ha organismes com l’OAC i les dues sindicatures que han llançat una alerta. No es tracta d’acusar ningú de res injustament. Però aquest cas no és cosa de quatre excèntrics tocats del bolet i ja s’ha acabat el marge de temps per intentar fer-ho veure. Menystenir els denunciants només desacredita qui es resisteix a aquesta investigació, encara que només sigui per deixadesa.
