El passat 7 de gener, el president electe Donald Trump va fer una conferència que, malgrat ser rebuda per molts com un estrafolari espectacle per a consum intern, marcarà la direcció del futur immediat d’Europa just en el mateix sentit que explicàrem el 4 de gener en aquesta columna. Les seves amenaces d’iniciar una guerra tarifària amb Dinamarca si intentava oposar-se als seus plans d’annexió de Groenlàndia deixaren a tots els euròcrates de Brussel·les fora de joc. Com vàrem preveure, el seu desig de jugar a la geopolítica ha xocat contra la cruel realitat de ser uns simples empleats d’oficina burocràtica sense cap capacitat de lideratge escollits per als seus càrrecs, precisament, per haver fracassat políticament. Com és obvi, els presidents de govern seleccionen per a les institucions europees als més bledes perquè molestin el menys possible.
Per aquesta raó, la resposta de les institucions comunitàries fou un silenci vergonyós. Molts independentistes poden pensar que la integritat territorial de Dinamarca no és un tema que competeixi a la Comissió Europea, sinó un assumpte intern, especialment si tenim en compte que Groenlàndia és un territori associat com a PTU (països i territoris d’ultramar) després de votar per abandonar la Unió. Tanmateix, els seus ciutadans tenen la nacionalitat europea, voten al Parlament Europeu i l’illa rep importants inversions anuals dels fons de pesca que suposen un 7% del seu pressupost. Per tant, és un problema que afecta tangencialment Von der Leyen; però, més greu encara, la principal funció del Comissari de la Unió és defensar el mercat intern europeu i, segons els seus tractats fonamentals, no es pot parlar de mercaderies o productes nacionals, sinó europeus. És a dir, l’amenaça d’incrementar les tarifes a Dinamarca és una amenaça a tots els països de la Unió, perquè, principalment, som una unió tarifària per crear un mercat comú. No és un atac a Dinamarca, és un atac a tots els països europeus i, explícitament, a la Unió Europea i la seva existència.
Per tant, la principal, per no dir única, funció de la Comissió i la seva màxima representant és la protecció dels interessos comercials dels estats membres; però el seu silenci fou clamorós. Ni una paraula en quasi 48 hores. L’excusa fou la seva pulmonia que, deien els rumors, forçà el seu ingrés hospitalari. Una paràlisi total quan havia de treballar i defensar-nos davant els forts. Al contrari, quan s’ha tractat de fer turisme bèl·lic i passejar-se amollant discursos militaristes farcits de moralina, no ha dubtat a agafar un avió immediatament, usurpar funcions i competències i generar caos i confusió a la diplomàcia de la Unió. Les nostres màximes autoritats no poden deixar-se de fer proclames compulsives sobre Israel, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna; però són ontològicament incapaços de complir amb les seves obligacions i defensar els interessos dels estats membres. Una palmària contradicció que evidencia la disfuncionalitat de les nostres institucions.
Tot i això, la por escenificada no és el més greu, encara ho són més les paraules del comunicat de Von der Leyen. No hi havia cap referència a una defensa de la llibertat de comerç, a la necessitat de regles tarifàries comunes, justes i compartides en lloc d’imposades unilateralment i, evidentment, no es deia ni pruna sobre la integritat territorial dels estats membres. El text era una lloança dels Estats Units i la nostra aliança que es limitava a recordar que la Unió Europea protegiria els seus ciutadans i la integritat de les nostres democràcies i llibertats. Com és obvi, l’absència d’una referència a la defensa de la integritat territorial sols podia entendre’s com el vistiplau d’Ursula als plans de Trump.
De fet, els plans de Trump són del tot democràtics: pensa finançar els independentistes perquè facin ús del dret de secessió que tenen reconegut constitucionalment per després firmar un tractat de lliure associació amb els Estats Units on, en la pràctica, venguin la sobirania sobre el seu territori a Washington. En tot cas, es tractaria d’una ingerència interna en els assumptes d’un estat membre de la Unió; però, evidentment, si aquesta ingerència és nord-americana sempre és legítima i s’ha de tolerar i aplaudir, malgrat que les seves conseqüències siguin funestes per al benestar material dels europeus i la seva seguretat. El problema és que el patronatge o la tutela exercida, amb l’enduriment de l’escenari internacional, està transformant el paternalisme i la condescendència d’antuvi en un abús descarnat i feridor cada cop més difícil de pair per alguns països.
Tanmateix, l’opereta protagonitzada per Trump té una càrrega de profunditat major. El seu objectiu és escalfar l’ambient per preparar la dissolució de l’OTAN. Com just explicàrem fa dues setmanes, els nord-americans pensen retirar-se d’Europa perquè no tenen capacitat per sostenir tants fronts militars oberts. L’OTAN els sostrau una quantitat de recursos que necessiten a Àsia i la negativa de la resta de membres d’ampliar les seves funcions a una potencial aliança ofensiva contra la Xina fa que perdi qualsevol interès que pugui tenir. Per aquesta raó, s’ha d’incrementar el malestar a l’organització fins a fer-la inviable i amagar la retirada nord-americana sota la intransigència dels europeus. En aquest sentit, s’ha d’entendre la demanda dels nord-americans d’ampliar el percentatge de fons destinats a defensa al 5% del pressupost nacional, una fita materialment impossible d’assolir per qualsevol economia que formi part de l’euro.
Tot aquest rebombori, a més, farà de cortina de fum a una de les prioritats de l’administració Trump: l’apropament a Moscou per tornar a teixir complicitats davant de Beijing. Com també vàrem explicar ara fa tres anys en aquesta columna, el desenllaç més probable del conflicte ucraïnès serà una victòria de Rússia beneïda per una nova administració Trump. Per tant, Washington pensa concedir-li a Putin el seu anhelat desig: la desaparició de l’OTAN com a gest de bona voluntat per començar una nova etapa d’amistat. Per aquesta raó, el país que s’ha mostrat més enèrgic en aquesta crisi és França, perquè ambiciona liderar la creació d’un exèrcit europeu integrat.
La paradoxa irresoluble que afronta Trump és la seva pretensió de tractar-nos com els seus vassalls sense acceptar els costos que implica ser el nostre senyor. Si no vol pagar-nos l’OTAN, perdrà la legitimitat i el principal mecanisme que utilitza per tutelar-nos. Si la nostra defensa, per fi, depèn dels nostres recursos, sols podrà estar guiada pels nostres interessos. Encara més, el principal obstacle que hem tingut per una defensa conjunta eficaç d’Europa és, precisament, el model organitzatiu de l’OTAN. No té cap sentit tenir 23 exèrcits de mides diferents amb totes les seves redundàncies en l’escala de comandament i, menys encara, que un dels seus membres principals sigui Turquia, la principal amenaça militar que afronta Grècia.
Per tant, la construcció d’un exèrcit unificat europeu compost exclusivament pels països de la UE és l’única opció viable i coherent per al futur del continent. Serà també la fi de l’euro deflacionista i del domini de la Lliga Hanseàtica i la seva austeritat. El keynesianisme militar s’haurà d’aplicar i, com a conseqüència, tindrem expansió monetària, inflació, industrialització i eutanàsia dels rendistes. Com és evident, els bàltics i els escandinaus ho odiaran, però hauran de començar a entendre que la seva funció serà sufragar un exèrcit conjunt format pels grans països i, a contracor, les nòmines dels seus soldats i els seus oficials.
Finalment, el veritable perdedor d’aquest show són els Estats Units. Si Trump intimida els seus socis i aliats per mostrar-se fort davant els seus incondicionals, és perquè no pot mostrar cap fortalesa davant dels seus veritables rivals. El seu comportament evidencia que ell és plenament conscient de la decadència americana i pensa gestionar el seu declivi mentre escenifica atacs d’ira utilitzant com a punch ball la Unió Europea. És un estratagema que no podrà funcionar indefinidament, perquè els europeus acabarem fartant-nos i els xinesos perdran qualsevol por que encara pogueren tenir-li a Washington. Els Estats Units van pel camí d’allunyar-se de tots i entrar en una fase d’aïllament voluntari per estalviar-se el fet d’acceptar públicament la pèrdua de la seva hegemonia.
