Hi ha una foto de Jordi Pujol assegut a una cadira, el dia de la presentació de la primera part del Pacte per la Llengua. Solitari, digne, discret, amb una carpeta a les mans i sense els seus. Plenament conscient del significat de la seva presència, situat en una terra de ningú, entre trinxeres: una reaparició en públic molt calculada. Amb missatge evidentíssim: o ens hi posem tots i totes, deixant de banda partidismes, o no ens en sortirem. Molt kumbaià, potser sí… Però si algú sap com salvar el català a base de ganivetades a tort i a dret i d’objectius de màxims que ara mateix són impossibles, que ho digui i sobretot que ho comenci a fer.
Tanmateix, el silenciós missatge de Pujol té poques possibilitats de prosperar. En part, perquè ja no té l’autoritat moral d’abans, però també perquè hem perdut la capacitat de posar-nos d’acord per la nació i perquè la política és cada vegada més pobra, més buida, una barreja tòxica de soroll i ambicions. En aquestes condicions, pocs pactes de mínims farem, per molt que ara mateix sigui imprescindible.
Què més ens ha de passar perquè entenguem que calen consensos, per insatisfactoris i limitats que siguin? Segur que el “nosaltres sols” és una estratègia que porta a algun lloc, mentre perdem cada dia un trosset de nació, de llengua i d’identitat? Amb el “nosaltres sols” dels catalans-catalans no anirem ni a la cantonada.
El realisme més cru és el primer pas, de manual. Traduït: saber quines són realment les teves forces, cosa no sempre agradable de fer. Analitzar bé la realitat, cosa que és la part positiva del pacte signat amb calçador, a mitges i sense entusiasme: una bona diagnosi lingüística, que contrasta amb una inexistent diagnosi estratègica i una molt feble voluntat política, d’aquelles d’arrossegar els peus i fem alguna cosa, el que sigui, i xutem la pilota cap endavant.
Les mesures que han de salvar la llengua no estan malament, són sensates i possibilistes… però tothom sap que no salvaran la llengua, que no tenen prou potència per revertir la situació actual, que no va només de polítiques lingüístiques.
El pacte per la llengua és una perdigonada i no un míssil. Alguna cosa millorarà, sens dubte, i ja era hora de tenir alguna mena de full de ruta, després de tants anys de desídies compartides… Però és evident que cal més i que això no interessa a tothom per igual. De la mateixa manera que és evident que amb aquesta Generalitat no ho solucionarem, però sense tampoc. I encara és més evident que per pebrots no canviarem res, tot i que hi ha força gent que sembla convençuda que sí, que això va més de genitals que de neurones, com la independència.
I així estem, perduts en el marasme partidista de sempre, uns dies després de la firma i les fotos i els discursos, sense que en realitat hagi canviat res. Per aquest camí, el català seguirà de baixada, per molts milions que hi posin.
El que cal és un pacte dels catalans pel català, la segona part d’un pacte polític i institucional insatisfactori i desmenjat, però necessari. Un pacte de tots els catalans que ho vulguin ser del tot, a mitges o almenys una mica. Dels sectors més dinàmics de la societat, de totes les terres de parla catalana, que sempre oblidem. No estem en condicions de permetre’ns deixar ningú a fora.
Què és això? Sobretot, no és un document escrit i no ha de degenerar en la clàssica picabaralla partidista. Podria ser un esperit, per entendre’ns, una mena de moviment, un compromís de taca d’oli, de fer grans o petites coses, de coordinar-les, d’incorporar gent nova, de plantar cara intel·ligentment als abusos, de no afluixar en la llengua, en totes les facetes de la cultura, de la identitat, i de donar-hi un sentit de futur, d’avançar cap a algun lloc… Una manera de fer coses sense institucions, sense diners públics (que sempre són espanyols), amb iniciativa privada de veritat i de la bona, amb molta imaginació i audàcia i teixint tota mena de complicitats més que d’adhesions. No seria pas la primera vegada que ho fem i que funciona.
Sona ingenu i somiatruites, sens dubte, com allò de la revolució dels somriures, que se’ns ha avinagrat, però que era un lema espectacular, ple d’energia positiva i esperit de victòria. Serà utòpic i kumbaià, d’acord, però si volem salvar la llengua i amb ella la nació cal empènyer les institucions perquè facin una part de la feina, sense esperar-ne gaire cosa, mentre reconstruïm la nació des de fora. Ja hi haurà temps per tornar a posar les institucions catalanes al servei del país, una mica més endavant, quan el tinguem millor dibuixat i més fort que ara, atrapat en pactes i polítiques de perdedors. O sigui, quan tornem a fer la independència, que també s’haurà de fer des de fora de les institucions d’obediència espanyola.
