Aquest cap de setmana he tingut el privilegi (del qual en gaudeixo des del 2017) de participar en una cosa molt especial i molt prometedora que fan a les terres de Lleida. Al Castell del Remei, a Penelles, que es mereix més que qualsevol altre celler a Catalunya, el títol tan francès de “Château”.
El nom de la cosa és “Tast/Aplec Literari”, que ja porta cinc edicions. La cosa va d’una colla de poetes, amants del vi també, que reciten uns poemes al voltant d’un tema que cada any és diferent. Que si uns quadres de la seva col·lecció artística, que si algun dels arbres del Passeig de les Senyoretes, que si el vi, que si l’aigua… i aquest any, el 2023, el repte era dedicar un poema a un dels monuments vivents de les lletres catalanes i lleidatanes, el gran Josep Vallverdú. El “Tast” és sempre una mena de “pista americana”, pateixes molt, molt, però quan veus que hi ha tanta gent disposada a compartir-ho, t’adones de la força que té la literatura i del potencial d’aquest país. Més o menys, en la línia del que explicava fa uns dies en Vicent Sanchis al seu article sobre Fuster i Estellés.
La Mireia González Antó i en Tomàs Cusiné ens acullen generosament, des del 2017, en aquest Tast que s’ha convertit ja en una tradició literària. Una cita poètica que té per davant molt, molt recorregut, i que segur que acabarà esdevenint, cada primavera, una de les grans cites de la poesia catalana, a les terres de Lleida, és a dir, al cor de Catalunya. Res de “far west”, això és només la mirada barcelonina, la dels que es pensen que són el centre del món quan no són ni el centre de Catalunya i les terres germanes.
El Castell del Remei és un “château” afrancesat, cosa bona mentre es mantinguin les distàncies i els afectes, la pàtria de la vinya i del vi. Però també és una casa i una terra de lletres, de poesia, de cultura, d’esport, d’amor envers el paisatge… És una promesa de la Catalunya nova, la que hem de fer en els anys que vindran, tant sí com no, si no volem enfonsar-nos en la misèria de la història.
Els dos líders del projecte de futur, la Mireia i el Tomàs, juguen a la primera divisió mundial del món dels vins. I aquest cap de setmana han plantejat a l’equip de poetes “de la casa” un repte extraordinari: que juguem a la primera divisió de les lletres, amb aquest homenatge al mestre Josep Vallverdú, un home centenari, de pedra picada i arrels molt vives, sempre al costat de la seva Antonieta.
La primera vegada que em vaig apuntar a la “secta” del “Tast” lleidatà, el 2017, vaig conèixer en Josep Vallverdú. M’hi van convidar dos grans amics i dos grans poetes, l’Àngels Marzo i en Xavier Macià, em van dir que havia d’anar vestit de blanc de cap a peus i de sobte em vaig trobar parlant amb el mite de Josep Vallverdú, molt normalet com a persona, però a mi em tremolaven les cames… com el dia auroral que vaig conèixer el meu mestre, el grandíssim poeta Agustí Bartra.
Jo tinc moltes coses a agrair a les terres de Lleida, entre les quals els amics i amigues de la poesia i del vi. Però també una manera nova de veure el nostre país, abraçant totes les seves terres, no només les que dibuixa la falsa divisió administrativa castellana i francesa, no, sinó totes les terres germanes de llengua, que parlen totes una mica diferent i s’entenen, que volen pel seu compte, que tenen la seva pròpia identitat, però que formen part de la gran família occitana i catalana, valenciana, andorrana, algueresa, mallorquina, aranesa, fragatina i tantes altres.
Des de Lleida, Catalunya és una altra cosa. Segurament és la millor manera de veure-la, menys metropolitana, menys barcelonina, més diversa i rica.
Som més dels que ens pensem que som i tenim més força de la que ens pensem.
I aquí em teniu, el dissabte passat, retent homenatge al mestre Vallverdú, un home a qui conec poc, però a qui admiro molt, per la seva força mineral, de terra seca i cremada pel sol, per la seva fe en la seva obra, per la seva tossuderia, per la seva recerca obstinada de la paraula justa i exacta, i perquè ha fet el camí que volia fer i ha arribat al cim.
El tenia classificat dintre de la literatura infantil i juvenil, que sembla de segona, igual que la poesia sembla de tercera o quarta divisió, quan en realitat una i altra són de primera.
Sempre som i serem el que vam llegir abans dels divuit anys.
Abans de fer-nos adults, quan descobríem un món que ens meravellava, un món immens, ple de tresors i de sorpreses i de meravelles i també de dolor, un món que miràvem amb ulls nets, amb l’ànima neta i molt plena de vida, de ganes d’anar més enllà i de saltar-nos totes les fronteres, tots els límits.
No hi ha res, cap llibre millor, que aquells que ens van obrir les portes del món i de la vida.
I això és el que ha fet, sobretot, el mestre Vallverdú: sembrar la llavor de la literatura en milers d’infants i de joves.
El cim és un lloc solitari. El mestre Vallverdú segur que ho sap millor que ningú. Però des del cim es veuen tots els camins, en el seu cas, cent anys de vida i de camins, de fe absoluta en la literatura, en la cultura, en el país divers i unit i potent que som i que serem en el futur.
I des del cim, en la distància, sempre hi ha boscos. I als boscos, sempre hi ha un arbre especial, únic, un arbre que ens saluda, que ens reconeix i que ens parla… Però això ja és un poema i no un article d’opinió. Si ho voleu, el trobareu fàcilment a les xarxes…
2
