A principis de la dècada de 1990, a un amic molt proper li va tocar la loteria. Bé, exactament la loteria no, sinó una cosa potser millor. En una promoció d’habitatge social promoguda per un municipi pròxim a Barcelona, va obtenir, per sorteig, la possibilitat d’adquirir el seu primer habitatge. Dic bé: sorteig. Per accedir-hi hi havia unes condicions determinades: un llindar d’ingressos al qual probablement no arribava ni el vuitanta per cent dels catalans menors de trenta anys, i que un dels sol·licitants del nucli familiar estigués arrelat al municipi per naixement o per residència de molts anys, cosa que succeïa amb la seva dona, nascuda i criada allà, de pares manxecs. Aquella va ser una comunitat conformada per gent similar a la parella que tot just s’acabava de casar: matrimonis joves que aviat tindrien fills. La promoció, a més, era arquitectònicament intel·ligent, de manera que potenciava una certa vida comunitària que sovint va esdevenir amistat, solidaritat i certa vigilància mútua, que és el que propicia seguretat. Tres dècades i mitja després, aquella comunitat es manté, amb els fills ja crescuts, i els llaços de veïnatge, segons m’explica, de manera exemplar. La manera com es va gestionar, amb èxit, tot plegat, no hauria de sorprendre cap urbanista, perquè allò va ser el fruit d’encerts superiors als errors.
Avui, una política d’aquestes característiques podria sorprendre. Un sorteig en què, pràcticament, quatre de cada cinc habitants d’un municipi poden participar per accedir a un habitatge públic? Tanmateix, l’aleatorietat de les persones beneficiades va permetre que aquella comunitat de veïns —moltes desenes de famílies amb pisos de qualitat— representés a escala la diversitat social i de renda del municipi, en una època amb menys desigualtats que l’actual. I el fet que els aspirants haguessin d’haver nascut o residit durant molts anys al municipi també va resultar essencial per a l’estabilitat i la cohesió de la comunitat de veïns. L’error, en tot cas, va ser que aquells habitatges eren de compra i que, com ha estat un error reiterat en la política d’habitatge públic d’aquest país, al cap de vint-i-cinc anys van perdre la qualificació de protecció pública; per tant, han passat a un mercat que fa impossible als seus fills tenir la mateixa sort que els pares. Aquesta història d’èxit contrasta amb una situació actual en què la majoria de les escasses promocions públiques requereixen uns llindars d’ingressos més baixos i pràcticament cap municipi s’atreveix a reservar-les per a la gent nascuda i arrelada a la seva ciutat, perquè les acusacions de “feixisme”, “xenofòbia”, “racisme” o qualsevol altre apel·latiu d’aquestes característiques arronsarien qualsevol ajuntament o administració pública. D’altra banda, el fet que la prioritat sigui per a les rendes més baixes empeny les classes mitjanes a un mercat de l’habitatge que les ha excloses. En certa mesura, bona part dels fills que van créixer al poble de la dona del meu amic avui no poden accedir a pisos de preu lliure, ni tampoc a promocions d’habitatge públic. Molts han hagut de marxar separant a molts quilòmetres les xarxes familiars. Quan comparen la seva situació personal amb la dels seus pares, és més que normal que sorgeixi un agre ressentiment.
Quan feia de mestre, també durant la dècada de 1990 i els anys posteriors, una de les polèmiques recurrents dins del claustre eren les beques menjador, sempre un punt de conflicte que les famílies, amb certa raó, consideraven un problema. Recordo haver estat en centres de barris de classe treballadora, on tothom es coneixia. La concessió per ingressos familiars —fonamentada en la declaració de la renda de l’any anterior— implicava greuges importants. Famílies que no arribaven a fi de mes havien de gastar, potser, entre una desena i una setena part dels seus ingressos en el menjador escolar, que, amb la seva progressiva privatització, anava apujant preus i reduint qualitat; mentre que famílies que vivien de l’economia informal, que vivien en l’economia submergida o que vivien del tràfic de drogues i portaven els fills a l’escola amb els seus Mercedes, sí que les rebien. Es podia donar la paradoxa que famílies que s’havien quedat sense feina d’un dia per l’altre no tinguessin dret a les beques perquè comptaven els seus ingressos de l’any anterior, i no pas la situació d’urgència. Coses com aquestes generaven ressentiments interns dins la comunitat educativa i deslegitimaven l’administració a ulls de persones completament normals.
En l’actualitat, un familiar que guanya poc més que el salari mínim, i la seva dona —amb reducció de jornada i, per tant, amb la meitat del sou—, amb dos fills, no han tingut accés a cap llar d’infants pública, de manera que han hagut de recórrer a la privada. Ara que els fills són grans, tampoc no tenen accés a beques menjador. Hi ha hagut moments en què han hagut de fer front a despeses de 700 € mensuals per aquest concepte, sumades als 1.000 € de lloguer d’un pis de lliure mercat de cinquanta metres quadrats, on el propietari esquiva la normativa municipal de límits al preu obligant-los a pagar-ne 200 en negre, sobre uns ingressos familiars de 2.500. La paradoxa és que qui té accés a les llars d’infants públiques són famílies en què, majoritàriament, les dones no treballen; per tant, un servei concebut per a les dones treballadores incentiva perversament que es quedin a casa per no perdre els ajuts. No resulta difícil imaginar el ressentiment creat per una situació percebuda com a profundament injusta.
Mentre pensava tot això, recordava un dels llibres que més em van trasbalsar, publicat ja fa més de quinze anys, del meu historiador de capçalera, Tony Judt. Al seu inoblidable assaig El món no se’n surt, sobre la crisi del món actual, fonamentada en la destrucció de les esperances de 1945 i el desmantellament del benestar a Occident, ell —un infant jueu londinenc pobre, que havia pogut prosperar gràcies a les oportunitats d’una educació i una sanitat públiques, i a un sistema de serveis socials ambiciós i intel·ligent— sostenia que qualsevol dret que no fos universal estaria sempre en entredit i portaria incorporats els ingredients de la seva destrucció. Si només un perfil determinat de persones tenia ajuts econòmics, o accés a un habitatge públic, o serveis determinats, els exclosos, potser la majoria, s’acabarien revoltant contra el sistema de benestar i, al final, ningú no en gaudiria. Si només hi ha habitatge social per als més pobres, si només un determinat perfil pot beneficiar-se de beques menjador, si només un determinat col·lectiu social pot tenir gratuïtat en llars d’infants públiques, tot això té els dies comptats. De manera paral·lela, en les memòries de Malcolm X, el carismàtic líder del moviment contra la segregació racial als Estats Units, recordava la humiliació que implicava rebre les visites de control dels funcionaris municipals pel fet de ser perceptor d’ajuts econòmics de l’administració i afroamericà pobre. Ell mateix era conscient de la perversió d’un sistema que, en el fons, buscava comprar amb ajuts públics una estabilitat fonamentada en l’absència de mobilitat social ascendent. Perquè, per a què serveixen els ajuts públics, els serveis socials, l’estat del benestar, l’educació, si no és per abandonar la pobresa? La realitat és que, com passa amb els perceptors de les beques menjador o els beneficiaris de les llars d’infants i d’habitatges socials sempre temporals i condicionats a un nivell de renda determinat, sortir de la pobresa no surt a compte.
Hi ha un altre element més polèmic. La gent, per molt que s’esforci a demostrar el contrari, tendeix a tenir una mentalitat tribal. Això també ens ho repetia Tony Judt. És més fàcil ser solidari amb tot aquell que és similar a nosaltres. L’empatia és més fàcil amb qui comparteix valors, pràctiques, llenguatge, referents i creences similars o equivalents als nostres, i la desconfiança és més fàcil envers qui no les comparteix. I, si la legitimitat de pagar impostos per sostenir serveis públics ja és difícil dins societats culturalment uniformes, la cosa es complica quan apareix una perversa barreja entre nivell de renda i etnicitat.
Tot aquest tema de la “prioritat nacional” —també anomenat “nacionalisme del benestar”, element que ja fa dècades que apareix en els programes electorals dels partits classificats com a “nacional-populistes”— és una conseqüència lògica de tot plegat. Si els drets o els serveis públics —ajuts, beques, facilitats— no són universals i s’acaben associant a col·lectius determinats, qui en queda exclòs es revolta. I, tenint en compte les dificultats de dur a terme aquesta universalització en un context de desigualtats, empobriment i desmantellament de la progressivitat fiscal, això fàcilment es transformarà en un “o tots, o ningú”. Que al darrere d’aquests partits hi hagi un declarat anarco-capitalisme ideològic —una mena de neoliberalisme 2.0 de Mileis i companyia— fa concloure que la decisió serà: “doncs ningú”.
L’informe Fènix, del qual encara s’evita debatre públicament, deixa ben clar que la decisió de transformar l’economia catalana en una amalgama d’activitats de nul valor afegit fonamentades en l’explotació intensiva de mà d’obra barata ha propiciat una situació socialment inestable, en què tothom està emprenyat: els explotats i els qui perceben que hi ha una veritable “exclusió nacional” per als autòctons. L’esquerra progressista, que dispara contra qualsevol que vulgui imposar un mínim de racionalitat, ha asfaltat aquesta autopista vers l’infern. Perquè, en el fons, ha assumit amb la seva ideologia un ordre neoliberal fonamentat en la circulació descontrolada de mercaderies i de persones —o fins i tot de persones-mercaderia. Idees com fer que famílies nascudes en un municipi puguin tenir prioritat sobre qui no ho és, bàsicament, reforcen les comunitats. Transformar els barris a partir d’un nomadisme demogràfic desestructura les comunitats. Estem vivint un sabotatge a l’Estat del Benestar, entre alguns que mai l’han volgut i altres que l’han desnaturalitzat. Que estigui havent un terratrèmol polític a càmera lenta a tota Europa, no ens hauria de sorprendre.
