Cinc dies després del desastre, a la localitat de Paiporta es van presentar plegats els presidents Mazón i Sánchez i el Rei. A ningú que sàpiga com funcionen les competències règies se li escapa que el Rei no era allà per iniciativa pròpia. Però la major part de la gent no sap d’això i ja se n’ocupen els nostres governants que no en sàpiguen. El Rei era dins d’un paquet institucional on participaven dues persones que sí que tenien responsabilitat en la prevenció o en la gestió del desastre. Un perquè va badar quan havia d’advertir la població sobre la perillositat de la situació i l’altre per no activar, li ho demanessin o no, els mecanismes per pal·liar el desastre, podien ser mereixedors de la crítica més o menys contundent d’una gent cansada, desesperada i trista. De fet, l’esquerra no ha trigat gens a concentrar la seva gent al carrer per demanar la dimissió de Mazón, mentre un PP que no mereix la quantitat de persones que hi confien, en comptes d’anar a la manifestació i col·locar-hi els seus cartells de “Sánchez, Robles, Marlaska, Ribera dimissió” sols ha pensat a culpar el catalanisme. Doble triomf per al PSOE.
Un desastre sense pal·liatius, d’acord, però el Rei, què hi té a veure? Pel fet d’arribar tots tres plegats es podria pensar que també ell n’és responsable en alguna mesura. Però no. Se li va dir que havia anat allà a fer-se una foto, però és que la monarquia no va d’això sobretot? Del simbolisme. El Rei va respondre a un dels que l’increpaven per anar-hi: “És que hauria fet millor quedant-me a Madrid?”. Intentar destriar el sentiment republicà que hom pugui tenir i la crítica a allò que el Rei va fer em sembla necessari. Perquè què menys que presentar-s’hi a intentar donar ànims i esperança?
I si de la decisió d’anar-hi hem de parlar, aleshores cal tornar a recordar que és la Moncloa qui decideix dur el monarca fins a Paiporta i és la Moncloa qui li nega la possibilitat d’anar fins al poble següent, probablement perquè el president Sánchez va fugir atemorit després de rebre un cop de pala, mentre el rei (i un Mazón empetitit per l’alçada del Rei, però al seu costat fins al final) decidien quedar-se, malgrat l’andanada de fang i els intents d’agressió patits per la parella reial. El president no volia anar, per si passava el mateix, així que “tampoc el Rei hi va”.
Però tenia altra opció el Rei? Hauria pogut marxar? Crec que era ben difícil marxar tenint en compte el seu paper simbòlic a què abans he al·ludit i el fet que, per tant, la seva fugida hauria representat la deserció absoluta per part de l’Estat. I el cert és que l’Estat, en el seu vessant autonòmic i pel que fa als serveis centrals, no ha fet el que tocava quan tocava o com tocava, però roman i se la pot criticar i el símbol d’aquesta permanència de l’Estat, com recorda la Constitució, és la Corona.
Ha de passar més temps per poder esbrinar què ha guanyat: el descrèdit de les Institucions, inclosa injustament la Corona, o el reforç de la seva figura, la reial, enmig d’un mar de mortals negligències. No crec que el Rei hagi guanyat per a la causa monàrquica cap republicà, però soc de l’opinió que els que creiem que la Corona és la millor capçalera de l’Estat per a un país com el nostre, sempre a la grenya i amb potencials presidents de república que més que a la conciliació convidarien a la desunió, el Rei va fer a Paiporta i justament quan marxava, el que cap dels veritablement implicats en el desastre va gosar: demanar perdó en nom de tots i cadascun dels trossets de la cadena que es va trencar per la baula més feble.
