Sobre les habilitats dels socialistes -els socialistes catalans- per a caure de peu, per a enroscar-se com un cuc de bola o per a córrer uns passos verticals per la paret fins a girar i fer un volantí perfecte, se n’ha parlat molt. També és coneguda la solvència que se’ls atribueix com l’empresa de col·locació més reditícia de l’Europa del sud. I finalment, hi ha l’anècdota de la fidelitat dels seus votants a l’entorn metropolità, que en un temps no gaire llunyans a Barcelona i en totes les altres ciutats de l’àrea els permetia guanyar les eleccions municipals presentant-hi un sofà de candidat.
El Procés va alterar tanta astúcia, eficàcia i tanta alegria. Els temps van canviar i una part d’aquell electorat tan pagat del PSC es va inquietar, va pensar que el món s’encenia i que, si Catalunya es feia república lliure, haurien de tornar-se’n cap a casa amb la primera maleta de cartró. Just en aquell moment i just aquella gent van començar a decantar-se cap a Ciutadans com la fidel artilleria que els salvaria de l’holocaust separatista.
Els dirigents del PSC es van començar a agitar també, van esporgar el partit dels catalanistes, van perdre suport a “la Catalunya catalana” i van fer-se fotos darrere els plecs de les pancartes de Societat Civil Catalana, al costat de Ciutadans, el Partit Popular i VOX. Per si no n’hi havia prou, de tant en tant amollaven al carrer Josep Borrell, que tan bé sap fer el crit de la hiena patriòtica.
Com que calia prendre partit, en van perdre, sense complexos i rampants, al costat de la versió més dura de l’espanyolisme, irònicament rebatejat com “constitucionalisme”. Si els pares de la constitució dels Estats Units alçaren el cap i veieren l’ús que en fan els espanyols d’ara, haurien escrit un sainet.
La festa macabra del PSC va culminar amb el vot dels seus senadors -tret de José Montilla, que va adduir indisposició de budells i moral- que sentenciava l’aplicació a la carta de l’article 155 de la Constitució.
El PSC podria haver-se decantat per mirar de calmar les aigües braves, per mantenir l’equilibri en algun trapezi intel·ligent, per explicar als seus votants que allò no era la marabunta barretinada, per fer pedagogia d’esquerra catalanoespanyola i no de salfumant constitucional. Però no. Potser escaldats nacionalment, potser tenallats pel rei i pel PSOE, potser espantats davant la fugida del vot que ells mateixos havien alterat, els socialistes catalans van fer pinya amb falangistes, ultramuntans i requetès. “Aspa de Borgoña / flameando al viento / Hijos de Santiago /grandes son los tercios”.
I allà hi eren fins que Pedro Sánchez va necessitar el bastó i la crossa d’Esquerra i de Junts. Fins que el líder del PSOE va mudar, descarat, de discurs i d’agressivitat, que va girar cap a PP i VOX. I allà ja no hi eren tant quan Salvador Illa va entendre que potser allò que en diuen aritmètica parlamentària el podia dur a necessitar la crossa dels republicans per ser investit president de la Generalitat. I a partir del moment en què el candidat socialista va entendre aquesta certesa i obligació va mudar del tot i es va presentar com a garantia de pont i conciliació.
Salvador Illa és president de la Generalitat i proclama que ho serà “de tots els catalans”, encara que ell sap molt bé que hi ha una part -si fa no fa, la meitat- que no s’hi senten representats ni emparats. Sap molt bé que no els pot representar quan ni accepta ni tolera “dividir la societat”, que és l’eufemisme amb què els confrares de la sagrada constitució desacrediten un referèndum democràtic.
Mai els socialistes -catalans i espanyols tots- havien acumulat tant de poder incompartit. Governen a Espanya, a Catalunya i a Barcelona en solitari i tan en precari com es vulga, però ja voldrien molts aquestes solituds i aquestes precarietats. Pedro Sánchez potser no aprovarà cap pressupost ni cap llei més, però sap que Esquerra i Junts no faran cap pas decidit que facilite l’entrada de tercios més temibles encara al govern. A bones, anirà fent, a còpia de colps d’efecte i de teatre. A males, convocarà eleccions quan i com li siguen més agraïdes. Jaume Collboni, gràcies a les amabilitats normatives estrictament municipals, farà el que voldrà fins a les pròximes eleccions. Salvador Illa pot dormir a la Casa dels Canonges en olor de santedat i soledat. I si algú té cucs, que pele fulla.
Illa ha format un govern discret i amb molt poca gràcia. Mediocre, en diran els més descarats. Anirà fent.Entén -com sempre han entès els socialistes catalans i espanyols- que no es fàcil substituir el rei una volta entronitzat. No tindrà una legislatura fàcil, però els socialistes -catalans, sobretot- saben caure de peu, enroscar-se com els cucs de bola i córrer per les parets.
El nou president sap també que el govern espanyol ni vol ni pot acabar amb l’espoli fiscal de Catalunya. I què? Els hams i els esquers es paren perquè els piquen. Entrena les orelles -o ja les porta entrenades- perquè les amenaces d’Esquerra li entren per l’esquerra i li isquen per la dreta. Els té presa la mida, al partit i a les amenaces que deixa anar quan s’enrabia. Té temps.D’entrada, els republicans han d’aclarir-se i després ordenar-se. Illa sap igualment que potser encara li acabaran demanant entrar al govern, com han fet a l’ajuntament de Barcelona.
Els socialistes catalans no són només l’oficina de col·locació més eficaç, sinó les guineus més múrries del corral. Ara fan de pont, diuen. De pont del dimoni.
