Tot i que no són elements centrals en l’estructura de l’actual PSOE, algunes veus dissidents comencen a escoltar-se a l’entorn de Pedro Sánchez. Es digui dins o fora que són veus ja llunyanes deslleials i que no han de ser tingudes en compte, o que fins i tot s’hauria d’expulsar a qui les diu, no hi ha dubte que altres més properes se sumaran a aquesta actitud crítica en la mesura que el president vagi sacrificant ministres als diferents escenaris electorals autonòmics i anteposar aquestes a les eleccions generals resulti encara més letal que posposar-les.
La qüestió evidentment no és que passarà, sinó quan. I pot donar-se la paradoxa que siguin els suports externs i perifèrics, els que no participen amb el PSOE del govern, els qui continuïn parlant de la necessitat d’un bloc compacte per fer front a la que consideren l’amenaça de la dreta, mentre en el principal partit d’aquest eix polític es va començar a obrir camí la idea de la necessitat de desprendre’s del llast en què està esdevenint el president Sánchez i la seva creixent deriva cesarista. El PNB, però, sembla una excepció i potser un anunci del que ha de succeir. Un despreniment que permeti al partit reformular-se, cosa que passa per perdre unes eleccions i retirar-se un temps a les casernes d’hivern. Ha estat així en altres casos en aquest i en el partit adversari, el PP, i potser ja comencen a adonar-se que la situació ara és semblant.
Tard o d’hora anirem veient desaparèixer suports al líder en la mesura que els qui ho facin percebin perillar la seva posició. En tots els partits hi ha un Pablo Casado a qui abandonar pels que poc abans li juraven fidelitat eterna. No cal tenir la mateixa condició dels qui primer abandonen un vaixell quan arriba la tempesta, encara que sens dubte en alguns aquesta naturalesa també concorrerà. És legítim l’instint de supervivència i n’hi haurà prou que vegin que tenen més a perdre quedant-se, o que no era aquest el projecte pel qual s’hi van embarcar. Com ara els passa als que ja no esperen res, com Felipe González, o als que es veuen en un PSOE d’orientació i estratègia diferents, com potser Sevilla i segurament Page… i tants més.
I cal que passi. La responsabilitat d’aquests dos grans partits en la governabilitat d’Espanya, per a bé i per a mal, que de totes dues coses i d’una clara tendència a laminar el fonament democràtic del sistema hi participen tots dos, sempre acaba per sobre dels personalismes, tot i que siguin persones concretes i la seva condició tan determinants en la història.
