Deien que Catalunya era el país on quan deien bon dia et responen bon dia. Ara, hauríem de redefinir el concepte. Ara, Catalunya és el país on quan dius bon dia, un senyor uniformat amb una armilla et respon bon dia. Ben aviat, Catalunya semblarà una trobada de veterans soviètics de la Gran Guerra Patriòtica o de Minions, tothom uniformat o tothom porta una armilla fosforescent.
La gent que explica coses a la tele surt amb uniforme o una armilla, només per dir que plourà molt, que hi haurà aiguats, com ha passat tota la vida en aquest país. Si no és un bomber, és un comandament de Protecció Civil, sinó un mosso d’esquadra, o un agent rural, o un “tècnic” que es guarneix amb una armilla de colors fosforescents o un manobre que va a esmorzar i el prenen pel responsable d’obres d’Endesa. Fins i tot, dirigents polítics que provenen de les joventuts del partit, quan surten per la tele a dir que els boscos, a l’estiu, cremen, també porten una armilla.
Els encanten els uniformes i les armilles. Diria que els fan trempar. Fins i tot, entre els meus companys de professió sembla que facin curses per veure qui es col·loca abans amb l’armilla de premsa en una manifestació d’avis on els de la Brimo no tenen pebrots ni de posar-se el casc. Els armillats són per tot arreu. Una plaga desbocada. Facin la prova, vagin a una festa major o la cavalcada de Reis i tot és gent amb armilles donant ordres i amb cara de tenir mal de ventre. És un virus que ha afectat amb contundència la societat catalana.
N’he fet la prova, de l’estupidesa que hi ha rere les armilles. M’he guarnit amb l’armilla d’una botiga de material d’obres i m’he colat per les tanques d’un concert, i els altres armillats m’han saludat com un més de la seva casta, com a membre d’una nova classe emergent capaç d’infondre respecte i ordre. Ben aviat, si no voleu fer cua al pa, entreu a la fleca amb una armilla. És possible que us facin el passadís, com el cavaller a qui els plebeus han de venerar.
Les armilles no són res més que una subtil militarització de l’espai públic. Una peça de vestir que amaga amb audàcia la incompetència dels polítics, dels funcionaris i també dels tècnics, que n’hi ha cada un que Déu n’hi do. Es posen l’armilla i tapen la irresponsabilitat de qui té el deure de fer les coses i no fa el que toca ni quan toca. L’armilla és una eina més de l’administració, voraç de poder i d’impunitat, per buscar culpables abans que fer les coses bé o administrar els béns i els serveis públics com Déu mana.
Quan hi ha hagut un mort i s’ha deixat un país sense trens (i sense avisar) per una llevantada -les llevantades són més del país que el mató de Montserrat- no n’hi ha prou amb les armilles. No val ni un tècnic uniformat ni un polític amb armilla. Els polítics no són tècnics, ni funcionaris, ni necessiten cap uniforme, per a això estan els uniformats. Els d’uniforme que treballin i els polítics que donin explicacions. Que l’armilla no ens faci perdre els papers! Que recordin que no som tan curts com les mànigues, precisament, d’una armilla.
