Franco era ben viu i encara matava quan un grup de persones es va plantejar, molt seriosament, treure al carrer un diari en català. Un projecte insensat en una Catalunya reduïda a quatre províncies, amb tres dècades d’ensenyament exclusivament en castellà i el català reclòs al menjador de casa. La majoria dels que impulsaven el projecte ni tan sols recordaven els diaris de la República i, a més, no es podia confiar en una publicitat en català que, senzillament, era del tot inexistent.
Doncs, contra pronòstic, se’n van sortir. Sabreu com ho van aconseguir a l’exposició “Avui50+” que es pot visitar al Palau Robert. Avui sembla increïble que pogués tirar endavant un projecte d’aquestes dimensions, basat només en l’esperança que hi hagués prou coixí social que es gratés la butxaca per una de les eines que havia de reconstruir el país després de la devastació de la Guerra i la dictadura franquista. La diada de Sant Jordi de 1976, només cinc mesos després de la mort de Franco, el diari ja estava a tots els quioscos de Catalunya. Un mitjà diferent, en línia amb el model de Le Monde i lluny de la premsa de Madrid.
A partir d’aquell dia, l’Avui sempre ha estat al servei d’aquesta societat. I sempre vol dir sempre. Tant és així que aquests dies he recuperat algunes de les portades dels anys 2007/8/9 que ja denunciaven -de forma contundent i abans que ningú- el desastre de la desinversió de Rodalies. L’Avui ha sabut combinar l’actualitat amb la defensa del país, moltes vegades en solitari.
En fi, teniu l’exposició al Passeig de Gràcia, a càrrec de Toni Brosa, Jordi Panyella i Carles Sabaté, tres dels millors periodistes amb qui he treballat. Un país que ha fet l’Avui és un país que val la pena.
