1. Una de les principals virtuts, si no la principal, del pacte entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez és que els qui el signen no s’estimen ni són amics ni se’n refien els uns dels altres. No hi ha cap afinitat ideològica ni nacional que els serveixi per legitimar el pacte i presentar-lo com un pacte natural i inevitable. I això està bé, perquè els projectes polítics –i les organitzacions on s’encarnen- compateixen i es confronten sempre entre ells, tots amb tots. Si no competeixen sinó que conflueixen, no pacten, es casen. Els pactes es fan amb l’adversari són per interès. I si al damunt hi ha una justificada desconfiança, molt millor, perquè llavors es fa un esforç especial per deixar-ho tot el més clar possible, sabent que l’altre aprofitarà la més mínima excusa per oblidar el que ha pactat o perquè t’ha ofert una mercaderia política que en realitat no té. El risc hi és, i tant que hi és. Però a major desconfiança, menys risc. I sobretot, un pacte entre gent que no s’estima ni comparteix objectius, però pot compartir interessos conjunturals, per necessitat o per sentit de l’oportunitat, ha de tenir el roc a la faixa de la possibilitat de castigar a l’altre si se’l salta. Que el PSOE pot fer mal a Junts és una. Però si Junts fa president a Sánchez a través d’un pacte ha de tenir la manera de treure’l de president si no el compleix, sigui quina sigui l’excusa.
2. L’agressivitat en la resposta al pacte per part de la dreta i de l’extrema dreta espanyola és una carta a favor de Pedro Sánchez. Sánchez és capaç de fer coses que no agraden als seus. El pacte no agrada als seus. Però això té un cost. L’agressivitat de la dreta espanyola fa que els seus –també els electors- tanquin files. Les darreres eleccions, que teòricament tenia perdudes, les va guanyar finalment –o el PP les va perdre- perquè els pactes municipals i autonòmics entre PP i Vox van mobilitzar un electorat que potser no estava gaire convençut de votar a favors dels socialistes, però que sí que ho estava de votar en contra de la dreta i l’extrema dreta de bracet. L’efecte es pot repetir. I aquesta agressivitat de la dreta i de l’extrema dreta espanyola puntuen a favor del pacte també dins de l’electorat de Puigdemont: si això posa tant nerviós a l’Estat i li provoca una crisi tan substancial i visible, potser no està tan malament. Un pacte és el que és i és també el que sembla. I l’agressivitat dels uns el fa bo per als altres.
3. Junts ha col·locat en el text del pacte frases que no agradaran als jutges, als policies i al rei d’Espanya. Per al PSOE no és un gripau fàcil d’empassar, però han fet comptes de què significa tenir i sobretot perdre la presidència del govern espanyol. El benefici puja més que el cost. Però Junts ha col·locat també alguna frase que no agradarà a Esquerra. Sobretot quan parla de les diferències entre la pròxima legislatura –on ells són a la majoria d’investidura- amb l’anterior, on ja hi era Esquerra. És la resposta a les afirmacions d’Esquerra donant la benvinguda a Junts a la seva estratègia negociadora. I Junts respon: sí, però quan hi hem entrat nosaltres els resultats s’han multiplicat. En fi, són batalletes normals i legítimes, tot i que enormement cansades. Aquest és un dels temes del dia. Però no pot convertir-se en el tema del dia. Si això, aquestes batalletes, és la mare dels ous, estarem fent el préssec. Els uns, els altres i el país en general.
4. A Catalunya sempre hi ha hagut tres visions sobre les relacions amb Espanya: a alguns (no gaires) Espanya ja els està bé com és i com ha sigut sempre; uns altres creuen que Espanya s’hauria de reformar (però no tots pensen en les mateixes reformes) perquè Catalunya s’hi sentis còmoda: i uns altres que creuen que Espanya no és reformable i que si els catalans volen no tenir un estat en contra el que han de fer és sortir d’Espanya. Aquest corrent s’ha engreixat notablement en els últims decennis i ha arribat a ser el més ample dels tres (i potser el majoritari a la societat, en algun moment). A Espanya, davant de la qüestió catalana, sempre hi ha hagut dos corrents teòrics: el reformista (posem-hi Azaña) i l’immobilista: Espanya és així i és Catalunya qui s’hi ha d’adaptar. Històricament ha guanyat gairebé sempre l’immobilista. I el PSOE hi ha participat, en llargues fases. Ara, ¿Pedro Sánchez, reobrirà la via reformista amb un mínim d’ambició, fent de la necessitat virtut, o un cop aconseguit el que volia tornarà a la via immobilista, en la que ja ha estat? I si opta per la via reformista de veritat, ¿això animarà el migrat reformisme espanyol que existeix a Catalunya, que s’havia aprimat enormement en els últims anys, en benefici tant de l’independentisme com de l’immobilisme? Això marcarà la política catalana i espanyola dels pròxims mesos, com a mínim. .
5. Algú diu que el pacte Junts-PSOE desestabilitza Espanya. Alguns ho diuen a favor del pacte i uns altres ho diuen en contra. Però el que fa el pacte és fer visible la causa profunda de la permanent inestabilitat espanyola: la manca de resolució de la seva qüestió nacional o si volen, per simetria, de la qüestió nacional catalana. Aquest és el problema de veritat i fa més d’un segle que és el principal problema de la política espanyola, que està sempre en el rerefons de tots els altres. Un problema que no s’ha resolt a través de la independència, perquè Catalunya no és independent. Però que tampoc s’ha resolt a través de l’assimilacionisme, tot i que de vegades s’ha practicat amb absoluta violència (per exemple durant el franquisme), perquè Catalunya no ha estat assimilada. I que no ha resolt tampoc el suposat reformisme espanyol, perquè les seves reformes han estat sempre considerades insuficients i cosmètiques. El problema no és el pacte. El problema és el desencaix de Catalunya dins de l’Espanya realment existent, que és en el rerefons del pacte, que hauria estat en el rerefons del no pacte i que és la raó per la qual Espanya viu en una crisi política constant, tot i que no sempre amb el mateix grau de tensió. Ara, molt alta.
6. El pacte d’investidura entre Junts i el PSOE no és de malvendre entre l’electorat de Junts i diria que dins del conjunt de l’independentisme. Certament, hi haurà qui no el comprarà, però també hi hauria hagut qui no hauria comprat el no-pacte. Ara, serà més difícil de vendre el pacte de legislatura. Un govern PSOE-Sumar pot tenir una agenda nacional, territorial, social, econòmica i internacional molt allunyada de la sensibilitat de molts votants de Junts. Quan faci coses que no els agradin, els recordarà que aquest govern és el que ells han fet possible. No serà una legislatura plàcida. Per ningú.
7. Quan un ministre d’hisenda presenta els pressupostos al parlament i a l’opinió pública, tot són flors i violes. Però sempre hi ha algú que recorda: tant com els pressupostos jo vull veure la liquidació de l’any anterior. Perquè una cosa és el que dius que et gastarà i una altra el que acabes gastant de veritat. Quan i en què. Els pactes són en això com els pressuposts. No són eterns, tenen un període de vigència, i hauran de presentar una liquidació. Veure què s’ha acomplert i què no. Aquí hi ha el perill i la trampa. Confiem que en aquest cas el marge de la rampa s’hagi minimitzat a través d’aplicació, en la negociació i en la signatura de la principal de les virtuts dels negociadors: la santa malfiança.
