Després d’uns dies en què la gran majoria comparteix desitjos de pau i prosperitat, el món comença amb una sacsejada de les fortes. La intervenció militar americana per fer caure el règim de Veneçuela ens recorda que vivim en una època en què precisament la pau i la prosperitat són béns escassos. Les que va assolir el món occidental després d’autodestruir-se a la Segona Guerra Mundial s’han esgotat i ara són temps de greu desordre.
Com és habitual en els últims anys, a falta de projecte propi per alliberar-nos d’Espanya, gran part de les nostres energies les dedicam a la picabaralla per conflictes que ens són aliens. Sense ànim de contribuir a aquest desgavell, perquè certament és un temps molt mal invertit, el que voldria fer en aquest article és analitzar què suposa aquest desordre mundial per a una estratègia futura d’alliberament nacional.
L’estratègia independentista del 2017 estava pensada i dissenyada per al vell ordre mundial. El dret d’autodeterminació i els tractats internacionals de drets humans que el reconeixen són algunes de les principals expressions de l’ordre mundial de postguerra. Podem discutir si la resposta d’Europa al nostre moviment democràtic i la repressió espanyola és causa o símptoma de la descomposició d’aquest vell ordre global. El que no es pot ignorar és la relació directa que hi té.
Concloure que l’estratègia del 2017 ja no ens serveix per al 2025 seria precipitat i segurament excessiu. Però és evident que el posicionament geopolític del país, que és clau en qualsevol moviment d’alliberament nacional, és ara un element clarament en disputa. No ho era gaire aleshores, ja que ningú plantejava obertament que la Catalunya independent hagués de tenir uns aliats diferents d’Espanya. Sens dubte no s’hi havia reflexionat prou. Fer-ho ara és imprescindible, amb tot el que està passant.
Amb el que sabem ara, és lògic que el debat sigui viu i obert a noves mirades. Per exemple, hi ha tota la història de la trama russa que s’ha difós àmpliament per l’espanyolisme i negat enèrgicament per l’establishment independentista. Crec que és just reconèixer que la manera com s’ha gestionat per part del moviment peca en part d’amateurisme i en part d’acomplexament. Doncs és evident que, al marge d’altres consideracions, Rússia era un actor en el nostre procés, com ho són totes les potències quan hi ha quelcom realment en joc. I l’1-O no anava només de la nostra llibertat, com s’ha dit ja moltes vegades.
Debatre avui sobre la independència, igual que de la intervenció militar dels EUA a Veneçuela (o sobre la invasió d’Ucraïna per part de Rússia) fent referència únicament al dret internacional passa per alt un element crucial. La forma com tants estats, en diferents escenaris, actuen sense els constrenyiments que els imposa la Carta de Nacions Unides suggereix la fi de cicle del que parlava al principi. Avui cal parlar també, i preveure, de quin model de governança mundial ens espera en el futur.
El primer error que comet l’independentisme és donar respostes simplistes a una qüestió complexa. No ens serveixen les equacions del tipus hem d’anar amb Trump o contra Trump, amb Palestina o amb Israel, amb Rússia o Ucraïna. L’experiència ens diu que en períodes geopolíticament convulsos hi pot haver oportunitats per als moviments d’alliberament nacional. Però tampoc no es pot dir que en el desordre tot siguin oportunitats i no hi hagi amenaces.
De la mateixa manera, cal considerar escenaris en què Catalunya rep el suport dels enemics d’Espanya i d’Europa sense assumir que aquests siguin imprescindibles per a l’èxit del procés. Hi ha casos en què un nou estat comparteix aliats i posicionament geopolític amb l’estat del qual s’ha separat, com va passar arreu de l’antic imperi britànic. I n’hi ha d’altres en què la independència situa el nou país en una òrbita diferent, com a l’est d’Europa després de la caiguda de l’URSS. Les dues coses són possibles i dir que només un camí és vàlid per a Catalunya és un error. Ara bé, tampoc es pot ignorar que l’any 2017 va acabar amb els aliats d’Espanya donant suport a Espanya.
Començam el 2026, doncs, amb una perfecta excusa per tenir una conversa adulta i sense apriorismes (de les que no abunden a les xarxes) sobre quina estratègia geopolítica ens convé més d’aquí endavant. Per tal que aquest debat sigui útil cal que tengui en compte dues coses: que des del 2017 ençà han passat moltes coses (i d’altres les hem d’haver après a cops) i que la secessió per causa justa no és un invent de l’ordre mundial moribund, sinó que es reconeix almenys des de la independència dels Estats Units.
