La clau del marasme de l’independentisme es troba en la perversa relació entre el 52% de vot social independentista i la seva personificació en setanta-quatre diputats presumptament independentistes. Se suposava que hi havia un 52% de l’electorat independentista; però ho eren també els setanta-quatre diputats? Aviat es va veure que no, que ni de bon tros: A més estirar, la meitat probablement repartida entre els dos partits, ERC i JxC.
L’independentisme popular, molt difós a les xarxes, va titllar de capgirats, si no de traïdors els governants i llurs diputats. Però ho eren de debò, traïdors? Fins a quin punt? Encara que l’independentisme del 52% fos autèntic, no seria vinculant per als seus representants, segons la tradició de representació moderna, que és contraria a la tradició medieval del mandat imperatiu. Des del famós discurs de Burke als electors de Bristol en 1774, els diputats tenen un mandat representatiu, no imperatiu. Els elegits no han de seguir fil per randa les instruccions dels seus electors per sobre la seva consciència. Els diputats independentistes no independentistes, doncs, avantposen la seva consciència a la idea d’un mandat que no reconeixen. Potser una hipocresia, però és el que hi ha.
Això explica per què l’expressió “mandat de l’1-O” és titllada de retòrica buida, fins i tot, sospitosa. Un fantasma del passat que vol governar el món dels vius.
Però i els electors? Realment, el famós 52% ho era d’independentista? Tenim una idea de la consistència de l’independentisme de la gent, precisament en l’1-O. Però han passat cinc anys i aquell esdeveniment no es va repetir. Entre tant, com s’evidencia l’independentisme de la gent? Tothom sap que els independentistes no han deixat de ser-ho, com diuen les enquestes. Però ser independentista no s’esgota en dir-lo. Cal fer quelcom més. Que exactament és el que fa anys i panys que tothom debat en públic i en privat i, a falta de qualsevol indicació clara i concreta sobre què (i quan i com) fer, la gent ha delegat la tasca en els partits dits independentistes.
Naturalment, els partits va fer el contrari del que havien promès als comicis. Cosa que va donar peu i crèdit a l’acusació d’estafa. Cert que no amb la mateixa responsabilitat. JxC es van mantenir vocalment fidels al mandat i, finalment, han provat llur fidelitat amb la sortida del govern.
El protagonista i principal responsable de la davallada i el desori de l’independentisme és ERC en la seva embogida política d’hegemonia partidista. Tota la propaganda del govern i les seves interminables terminals mediàtiques, una golfa plena d’andròmines (taula del diàleg, la Catalunya verda, feminista i bla, bla, bla, l’acord de claredat, la Catalunya sencera), no aconsegueix amagar el fet que es tracta d’un govern que ha enganyat els seus electors amb la qüestió de la independència. Un govern reduït a la mínima expressió parlamentària que es declara disposat a governar fins i tot contra el parlament i a continuar enganyant a la gent.
La solució de la darrera crisi de govern és una confessió de part de l’enganyifa anterior. S’ha acabat el miratge independentista. Els tres nous consellers són un indicatiu de la tornada d’ERC a la casa del pare unionista espanyol. I, com que són independents, poden parlar a cor (o consciència) obert i dir en públic el que tothom diu en privat en ca ERC: que ni referèndum ni república ni independència ni res. Nova normalitat i hegemonia de partit a la colònia.
Això deixa prou camp per l’exercici de la propaganda, única cosa en la qual sembla interessat el govern. Es tracta de substituir la mobilització popular independentista per un relat triomfal d’èxits sense precedents en tots els àmbits de la gestió republicana de l’autonomia, una vegada esvaneix el fantasma del mandat de l’1-O, de la independència, que queda endarrerida fins a millors temps.
Quan Carles Campuzano o Quim Nadal carreguen contra la “retòrica buida” i diuen que no són independentistes, fan un gran servei al partit ERC. Estalvien al MHP Aragonès el tràngol de reconèixer públicament que en parlar de “culminar la independència” estava mentint. Allunyen el debat sobre la independència titllant-lo de quimèric i, a més, permeten als republicans continuar amb l’enganyifa, parlant de com ells també són independentistes al fons de la seva consciència que no sembla en tenir, de fons.
33
37
