Hi ha una Espanya que ha decidit ser el Marroc d’Europa. No els calia muntar l’orgia d’odi de Colón. Ja ho sabíem, però està bé que ens ho recordin i que a Europa vagin veient quina mena de soci tenen al sud.
És una Espanya que es passa les lleis, sentències, normes i estratègies europees per l’engonal.
L’Espanya africanista i legionària, l’Espanya judicial i inquisidora, la de la turbo economia del Bernabéu i l’Ibex, l’Espanya que està destruint Espanya però li importa un rave, perquè es creu que per fi ha assolit el vell somni de construir una turbo capital, un Madrid escatològic i universal que t’hi cagues, amb perdó. Un Madrid que somia a guanyar definitivament el torcebraç històric contra Barcelona, el seu malson durant segles.
És evident que Madrid acabarà amb Espanya, si els espanyols es deixen, cosa que no és el nostre problema, com no ho és dels andorrans, dels portuguesos o dels gibraltarenys. El nostre problema, el de l’arc mediterrani, és sortir de l’òrbita tòxica i extractiva de Madrid.
Volien ser el París de la península i acabaran essent una mena de Rabat, amb Ceuta i Melilla com a terminals patriòtiques i imperials.
Clar que hi ha una altra Espanya, seria injust no reconèixer-ho. I clar que està atrapada entre contradiccions impossibles. No tots són uns “hooligans” de l’hipernacionalismesobreexcitat, ple d’odi, carregat d’ànsies de revenja, decidit a destruir Catalunya a qualsevol preu.
Estan intentant desempallegar-se d’aquesta deriva suïcida, però no estan disposats a enfrontar-se al nacionalisme espanyol africanista. De fet, han perdut el control, si és que l’han tingut mai.
Quan el Suprem ve a dir que passa olímpicament de les immunitats europees, tot està dit. No cal ni una paraula més. Fiscals, jutges, paramilitars (Guàrdia Civil i Policia Nacional), mitjans de comunicació del règim… Ho tenen claríssim. Espanya no és Europa. I Europa no és ningú per dir-li a l’orgullosa Espanya què ha de fer. Si Puigdemont traspassa la frontera, el detindran. I si té immunitat europea se la passaran per l’engonal.
Això és el que els apropa cada vegada més a ser una mena de Marroc del sud d’Europa, una Turquia amb AVEs, amb fons europeus que ja veurem com acaben, amb una societat de costums liberals, però profundament intoxicada de colonialisme i imperialisme des de fa segles.
Una “teocràcia” en la qual l’únic Déu és Espanya i l’única religió el nacionalisme espanyol. I qui no passi pel tub, ja sap que la Santa Inquisició té mètodes discutibles però molt eficaços…
I a sobre, per a qui no vegi a venir el que vindrà, ja estan aixecant altars a l’Ayuso i insinuant que el seu rei acabarà essent un traïdor si firma els indults. Aquest és el proper escenari, dintre de la demencial espiral d’odi i d’ambició desmesurada que respon a un trauma molt antic. Mai no han pogut suportar que Catalunya hagi resistit la seva opressió colonialista, mai no han pogut pair que Barcelona fos una ciutat més lluminosa, més europea, més global. Ni tan sols ara, que Barcelona ha perdut passada.
Mentrestant, aquí perdem el temps, quan tenim boníssimes cartes per jugar, discutint qui és més indepe o qui és més pur o més traïdor, i a poder ser ho fem des del sofà i no aixecant barricades als carrers o marxant a l’exili, ni jugant-nos el patrimoni o els diners…
Tota via de sortida es basa a entendre que els poders espanyols han decidit ser el Marroc del sud d’Europa i que hi ha una oportunitat per a l’Europa del sud, que no és en absolut el mateix… L’exili ha marcat clarament aquesta via i ha esdevingut l’autèntica palanca per a les presons i la repressió. La distància mental i política de Brussel·les a Rabat-Madrid-Colón és la clau.

