Els madrilenys han celebrat eleccions autonòmiques anticipades aquest dimarts, dia quatre. Tothom a Catalunya està assabentat dels partits que hi participen, llurs opcions, les baralles entre els líders i un ampli anecdotari, com si aquesta fos una consulta catalana. Aquest dijous se celebraran unes eleccions nacionals a Escòcia que seran crítiques per a l’esdevenidor de la independència del país. Doncs, amb prou feines es pot trobar informació als mitjans sobre aquest assumpte d’importància cabdal per als catalans.
Sens dubte, el resultat de les eleccions madrilenyes tindrà un impacte directe sobre Catalunya; però també el tindrà el resultat de les eleccions escoceses, i en un ordre molt important de la causa catalana, com és l’exercici del dret d’autodeterminació. Per què hem de privilegiar la informació de la política madrilenya sobre la de la política escocesa? Per raó del marc mental espanyol, dins del qual el referèndum d’autodeterminació, la independència, no té cabuda, és un concepte buit, un innominable.
Compartir aquest marc és fer renúncia implícita de l’independentisme, prendre part en un joc que no té res a veure amb Catalunya perquè es juga en clau espanyola. Pel que fa a la política espanyola, Catalunya no existeix i la independència encara menys.
La qüestió, però, sí que existeix, i les eleccions escoceses plantegen el problema a nivell europeu, el que l’independentisme català ha d’invocar si vol que el prenguin seriosament. Quina és la raó per la qual els ciutadans escocesos tenen drets que no tenen els ciutadans catalans? La UE és, teòricament, un sol espai jurídic i polític i els seus ciutadans tenen els mateixos drets; no pot haver-hi ciutadans de primera i de segona.
Per descomptat, ningú no ignora que l’impacte madrileny, si n’hi ha, serà negatiu per a Catalunya. A primera vista, sembla raonable tractar d’influir en el joc polític madrileny per tal d’aconseguir algun avantatge per als coreligionaris. És el marc mental espanyol. Guanyi qui guany en unes eleccions espanyoles/madrilenys, el resultat serà sempre dolent per a Catalunya. És una vella experiència; no calen exemples.
La qüestió, doncs, s’ha de plantejar com s’ha fet des de l’inici, com a una qüestió europea. Això vol dir cap col·laboració amb l’Estat espanyol mentre no es reconegui i es faci efectiu el dret d’autodeterminació en els termes escocesos. L’exemple escocès prova que la qüestió de la independència de Catalunya no és cap qüestió interna espanyola, sinó europea.
Gairebé tres mesos després de les eleccions del 14F i a prop del termini de convocatòria de noves eleccions, a Catalunya no hi ha govern. És meravellós dir-ho quan es recorda que les eleccions van donar la més gran majoria absoluta fins ara a l’independentisme, amb 52% de vot popular i 74 escons. Amb aquests resultats, el lògic era esperar un govern independentista en dies, potser hores. Ans al contrari, després de tres mesos de tortuoses negociacions no hi ha res.
I mira que han sigut tortuoses, amb tota mena d’escenografies del joc polític, començant per a un “preacord” entre ERC/CUP, tancat i blindat que es va presentar a JxC com un fet acomplert. Estil autoritari tradicional basat en el fet que els republicans havien interpretat llur victòria pírrica com un triomf absolut. Després del “preacord” que ningú no podia tocar, vingué un ultimàtum per al passat primer de maig, dia internacional del treball, sigui dit sense ironia. Amb l’ultimàtum arribava l’amenaça d'”explorar vies alternatives”, en cas de deixar passar el termini, amenaça que no es va complir.
No hi ha vies alternatives a la formació d’un govern independentista. Precisament, la iniciativa d’ERC, JxC, CUP i Comuns de rebatejar la legislatura és un pas, encara que simbòlic, en aquesta direcció. Un govern que s’enfronti amb l’Estat en defensa dels drets dels ciutadans i en concret, el dret d’autodeterminació.
Encara que els republicans han mantingut la sonsònia que no hi havia cap obstacle a la formació de govern, sembla que sí que n’havia molts i difícils de resoldre. Aquesta ha estat la tasca de JxC que ve obligada, si vol sobreviure, a assegurar que qualsevol acord de govern sigui aprovat per a la seva militància. És un detall que sovint s’oblida i que els partits que comparteixen el marc mental espanyol no arriben ni tan sols a comprendre. Ells no consulten llurs decisions amb la seva militància. Només donen ordres al seu aparell de propaganda als mitjans públics de comunicació. Seria ridícul un govern de coalició amb els mitjans públics de comunicació monopolitzats per un dels socis que els fan valer per atacar l’altre.
206 
