Per fer un nou país cal canviar de mirada. Veure les coses d’una nova manera i des d’un nou punt de vista. Això no es fa mai per art de màgia, ni per revelació divina, sinó que és un procés que et va portant del punt A al punt B pas a pas, fins que descobreixes que el món en el qual vius i en el qual treballes, participes, lluites, pateixes, etc, etc, depèn molt de la teva mirada.
Especialment en els temps confusos, com els actuals, quan ja no sabem ni si tenim mirada. Quan, en tot cas, el que toca és passar el dol dels fracassos, mirar de no perdre-hi bous i esquelles i imaginar nous escenaris per a la batalla entre un estat molt poderós (i sense manies) i un país complex, desunit, desgarbellat, però també infinitament tossut.
I què podem fer mentrestant? Mirar la nostra mirada, pensar el mapa mental del nostre món. Pot semblar poca cosa, però això ho canvia tot. Tard o d’hora, depèn de les presses…
La crisi del volcà africà de la Palma és molt reveladora. Es tracta d’un volcà africà, no espanyol ni europeu, però l’hem posat al centre de la nostra mirada des de fa unes quantes setmanes. A França i a Alemanya no han fet el mateix, com tampoc a Itàlia. Els «nostres» volcans són en tot cas l’Etna o el Vesuvi, per no parlar dels d’Olot, però no els volcans canaris. Europa no mira a les Canàries, la qual cosa no implica ser insolidaris ni indiferents, sinó simplement aplicar un mapa mental del món.
Si tu ets la potència colonial de Canàries o de Sibèria, sens dubte que els seus volcans t’importaran molt. Però si no ets res més que una colònia més, què redimonis fas posant els volcans africans al centre de la teva agenda informativa? Senzillament, estàs comprant el relat imperialista d’Espanya: aquells volcans són «els nostres», aquelles erupcions són europees. I això és mentida.
A canvi, no sabem res del que passa a Portugal. Ni a Perpinyà o Andorra. I per cert, a Ses Illes, què està passant? I a València? I què se n’ha fet de l’Alguer? I a la Vall d’Aran, què els preocupa? I a la Catalanya Nord?
Tot el mapa mental català (massa barceloní) s’embolica i es contamina amb les cendres i la lava d’uns volcans africans a milers de quilòmetres, molt espectaculars i televisius, o amb les erupcions volcàniques del PP madrileny i de l’agenda política espanyola. Clar que són coses que ens afecten. La pregunta és si són les nostres coses, si formen part de la nostra visió del món i de la nostra realitat present i futura.
El volcà és només un símptoma: cal saber on es troba el centre del teu món. Si és a Madrid i les seves colònies, estem llestos. Ens estem perdent el que passa al món i el que podríem fer a un món molt més gran que l’Espanya vampiritzada per Madrid.
La qüestió és decidir quin és el nostre centre de gravetat i no deixar-nos portar per l’agenda informativa i estratègica que dissenyen des de Madrid i imposen amb tanta força com intel·ligència. És a dir, trencar el punyetero marc mental espanyol, que no és ni europeu ni peninsular ni global, només és madrileny.
Si posem el centre de gravetat a París, a Berlín, a Roma o a Londres, veurem les coses d’una altra manera: Reus, Pequín, Tòquio. Si ens fixem en Brussel·les, Amsterdam o Suïssa, veurem una altra Europa. Si ens centrem una mica en Califòrnia o New York, el món semblarà un altre. O si mirem els països nòrdics. O Àsia. On sigui, però sortim ja del melic hispànic, que limita la nostra mirada sobre el món i ens impedeix actuar al món.
Deixem de comparar-nos amb Madrid, que és el que volen. Hi ha comparacions i aspiracions infinitament més interessants i estimulants, si no volem ser madrilenys de segona ni que ens perdonin la vida cada dia. Canviem de perspectiva. Interessem-nos més en tot allò que els passa als nostres veïns i veïnes, als nostres germans de cultura i d’història. Mirem cap a Europa. Dibuixem un mapa mental que ens ajudi a enlairar-nos i no a deprimir-nos i suïcidar-nos: en sortirà la Catalunya que necessitem per sortir d’aquest fangar, d’aquest punt mort que no porta enlloc.
