Aquesta setmana hem sabut que el Govern de la Generalitat vol recuperar el toc de queda d’1 a 6 de la matinada, entre d’altres restriccions. Es tracta d’una mesura que cap comunitat autònoma ha anunciat, i que no s’aplica enlloc d’Europa, ni tan sols als Països Baixos, on s’ha decretat el confinament, a més d’un toc de queda només en allotjaments i espais culturals. Però, segons la seva portaveu, Patrícia Plaja, al Govern català les considera “imprescindibles i raonables davant la situació en la qual ens trobem”.
En quin sentit és imprescindible un toc de queda? Segons Magda Campins, Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia a l’Hospital de la Vall d’Hebron, en el sentit de la conscienciació (cita literal d’una entrevista a ElDiario.es). És a dir, que no té efectes provats sobre la prevenció dels contagis, atès que amb l’oci nocturn tancat les interaccions en aquestes hores són molt reduïdes, sinó com a eina d’alliçonament de la població. Campins diu que és una forma de transmetre’ns que cal ser conscients que “estem molt malament”, de la mateixa manera que ho fa la obligatorietat de portar mascaretes a l’exterior, quan se sap que el risc de transmissió a l’aire lliure és baix.
Que els professionals sanitaris proposin o acceptin aquest tipus de mesures amb aquests arguments, pensant en la salut pública, no és greu. El que és greu és que els representants polítics les apliquin i que nosaltres les acceptem. Perquè una restricció de llibertats fonamentals com és no poder sortir al carrer o haver de portar tapada la cara no es pot fer per alliçonar, o dit de forma més crua i directa, pel control social. Això ho fan les dictadures. El que ens diferencia d’aquestes és que quan es fa, ha d’estar provat que col·lisiona amb un altre dret fonamental com el de la salut, per exemple, incrementant els contagis i augmentant la pressió hospitalària fins el punt de no poder atendre persones amb altres patologies. En aquest sentit, Alemanya, Noruega, Islàndia, Suècia i Finlàndia mai han fet obligatori l’ús de la mascareta en exteriors ni molt menys han decretat un toc de queda.
No entro en si la mesura s’ajusta a dret, perquè no tinc la formació per analitzar-ho. Sí que puc citar, per exemple, l’advocat Albert Mengual, que recorda que qualsevol restricció de drets fonamentals ha de venir habilitada per Llei i, si afecta al seu desenvolupament, per Llei Orgànica, cosa que no passa perquè el Govern espanyol no ha decretat l’Estat d’Alarma, o l’advocada Maria Vila, que puntualitza que el TSJC no pot analitzar la proporcionalitat del toc de queda perquè no hi ha cap dada empírica que ho justifiqui, com reconeix Magda Campins.
No sé si la resta de mesures seran efectives o no, o si en calen d’alternatives. El que sí que sé és que en matèria de conscienciació es pot fer molt sense retallar drets fonamentals, recorrent a una habilitat bàsica que es diu comunicació. I així com al 2020 vam ésser bombardejats d’anuncis institucionals als mitjans de comunicació 24 hores al dia amb missatges destinats a infondre ànim sostinguts en la mateixa minoria d’edat que ens suposen els governs per castigarnos sense sortir per recordar-nos que som en pandèmia, és incomprensible que ara no es faci el mateix per informar la gent els cops que calgui sobre com de malament estem i què se’ns recomana fer per resoldre-ho segons els epidemiòlegs.
Només si es demostra que s’han exhaurit totes les altres vies es pot justificar una mesura com el toc de queda o portar la mascareta en exteriors. Perquè si com a societat acceptem que se’ns tracti com a menors d’edat que només entenem el llenguatge de la obligatorietat, ja queda menys perquè acceptem que això es garanteixi amb un policia a la porta com van fer a Wuhan. Això a Alemanya encara ho entenen: són conscients que a Europa només podem competir amb la Xina si garantim una democràcia de la millor qualitat. A Catalunya ja fa temps que ens hem lliurat a la comoditat de la submissió.
