Justificadament, moltes persones es poden haver sentit decebudes amb les darreres manifestacions públiques d’Oriol Junqueras i Jordi Sánchez. Resulten també, irritants, les declaracions del govern espanyol que, coherentment amb un relat construït artificialment, tracten de desacreditar, amb un punt de sobreactuació teatral, l’independentisme, l’exili, o bé es recreen en llocs comuns com ara que no es pot parlar fora de la constitució, bla, bla, bla… reconstruir ponts dins la societat catalana i bla, bla, bla, i coses per l’estil que no duen enlloc i van destinades al consum intern.
No hauríem d’oblidar que estem en una situació de conflicte. Que no hi hagi violència física no vol dir que es deixin d’aplicar tècniques de guerra psicològica. Desestabilitzar l’independentisme, ni que sigui a partir de l’ús dels presoners, continua formant part del manual del bon repressor. És per això que caldria que no prenguéssim en consideració les paraules de Junqueras o Sánchez. En primer lloc, cal entendre la seva situació personal i la seva qualitat de víctimes. En segon lloc, tendim a sobrevalorar massa els lideratges, com si aquests fossin els responsables de les profundes mutacions socials, culturals i polítiques que ens han dut on som.
Anem a pams. En un conflicte de la dimensió actual, amb una nació en procés de separació d’un antic imperi en descomposició, els líders podrien comparar-se a surfistes que cavalquen una onada. Efectivament, tot pot ser molt espectacular, i a tots ens agrada admirar l’home -o la dona- que damunt d’una taula avança impulsat per la força de la naturalesa. Els nostres mecanismes psicològics fa que ens fixem en la persona, no pas en l’onada. És com si el surfista controlés la massa d’aigua, quan en realitat és tot el contrari. I és per això que sentim una íntima decepció quan aquest acaba descavalcat i enfonsant-se en el mar fins a reemergir, aquest cop sense taula, com a qualsevol mortal més, com qualsevol de nosaltres.
En bona mesura, els líders independentistes han estat això, surfistes que han tractat de cavalcar la immensitat i força descontrolada de l’onada. Sovint, aquests han caigut a mitja actuació. Sovint no han calculat bé el gest o el moment d’enfilar-s’hi, sovint han estat enfonsats per una naturalesa, per definició, incontrolable. L’independentisme, i sobretot la massa social que ha capgirat la manera de relacionar-se amb l’estat, és l’aigua, i posseeix aquesta força tel·lúrica i desbocada.
Moncloa podrà fer veure que pactarà tant com vulgui. Determinat independentisme amb aspiracions autonomistes, ben segur farà grans esforços per aparentar calma. Tanmateix, cap dels dos aparents antagonistes no compta amb un factor important. Hem viscut el darrer any i mig amb una situació excepcional en què la pandèmia ha condicionat la vida quotidiana. I, evidentment, les autoritats polítiques, coneixent l’agitació de les aigües catalanes, han tendit a abusar de les restriccions de moviments, provant de posar una presa en forma de mascaretes, tocs de queda i restricció de drets de moviment. Tanmateix, i com es va demostrar durant el tsunami, el 3 d’octubre, o reiteradament en incomptables mobilitzacions populars, és el general Carrer qui fixa l’agenda.
Certament, resulta més preocupant certa incapacitat que tenen les entitats –ANC, Òmnium–, els espais més o menys clandestins –Tsunami– o la incipient Autoritat Nacional Catalana –Consell per la República– que les declaracions de surfistes o aspirants a ser-ho. Al final, qui marca la iniciativa és la capacitat demostrable d’aplegar gent al carrer i posar les coses difícils –o impossibles– a qui ho tracti d’aturar. Potser és per això que aquest fracàs anunciat del neoautonomisme pot propiciar que el principal objectiu de la marea sigui aquells que incompleixen les expectatives o tracten de refredar uns ànims encesos mentre que la maquinària de la repressió i la injustícia continua marcant el pas.
Certament, les darreres fotografies amb el president d’un govern espanyol que no ha dubtat a insultar la majoria dels catalans (recordem que, a manca de referèndum, el 52% dels residents catalans opta per la sobirania), més aviat exhibeixen un desconeixement voluntari del que està succeint al país. La recent trobada-homenatge al president de La Vanguardia, amb els antics remenadors de cireres de fa un parell de dècades, seria una escena digna de El Sisè sentit o Els altres, amb una Nicole Kidman incapaç de reconèixer la seva condició de difunta. Seguint amb metàfores marines, les onades, els tsunamis, els terratrèmols, han transformat radicalment la línia de la costa, les relacions entre Espanya i Catalunya, la pròpia societat catalana que ha experimentat una desconnexió emocional, política, econòmica i social respecte a una Espanya que ha optat per un entotsolament galdós, un onanisme de rojigualda que tindrà en la mobilització contra els indults de Colón el Dia de l’Orgull Fatxa.
Els russos, històricament, han patit diverses agressions en circumstàncies difícils. Hitler i Napoleó, a priori amb una força incommensurable van fracassar davant els imponderables que els imposava la pròpia natura. És allò que es va anomenar El general Hivern, contra el qual els exèrcits fracassaven una i una altra vegada. En les circumstàncies actuals, les defeccions pròpies i les agressions alienes han de ser combatudes traient a passejar el general Carrer, el factor que, és en el fons, el més decisiu de tots, el que mou les onades i les marees, aquell que transforma la costa a cop d’embats i descavalca surfistes poc consistents.
161 
