Tot està obert i tot és possible, fins i tot els escenaris més inimaginables. La crisi de la covid-19 n’és un gran exemple: qui va ser el llest que la va veure a venir? Ningú. Era improbable i gairebé impossible, i mira, ja portem un any i mig de drama, i el que ens queda…
Però també és cert que, ni que només sigui com a hipòtesis consistents per pensar una mica el futur, hi ha escenaris més o menys probables. Per a Catalunya, per exemple. 1) Continuar com estem, a veure qui es rendeix primer. El model Supremo / Constitucional / Cuentas i Felipe VI, per entendre’ns, recolzats en Aznar, Ayuso, Casado, Abascal… però amb l’inconvenient que cada dia és més clar que Europa no comprarà tantes bestieses juntes. 2) La revolució total a la catalana, ben heroica, tot i que també amb dubtes importants, decisius, com la capacitat real de plantar cara a un Estat brutalment decidit a tot o la feblesa que representa comptar amb més de la meitat de la població en contra o sense voluntat clara de lluita. I 3) Els diferents escenaris de negociació i pacte que acaben sorgint quan ningú no pot assolir una victòria clara. La zona grisa, vaja.
Ens quedarem bloquejats en aquesta “zona grisa” una llarga temporada. Molt, molt insatisfactòria, perquè està plena de paranys i frustracions. A veure quines possibilitats ens pot oferir, abans de tornar al conflicte dur…
Consti que, abans de dir el que diré, crec que li devem un agraïment sincer a Pedro Sánchez, independentment dels motius pels quals ha mogut fitxa. Ha estat valent i decent, cosa que no impedeix que li recordem les vegades que no ha estat ni valent ni decent.
La millor de les ofertes espanyoles, com bé sap Junqueras, és el kamikaze Sánchez. I té un nom: federalisme, que molt probablement és tan sòlid com el seu republicanisme.
“Hisenda federal”: la presa de pèl de sempre, però amb nou naming i logo. “Nació catalana”, dintre d’un Estat “de nacions de nacions”, però ull, amb castració química de qualsevol possible entesa amb València o Mallorca.
“Estatut federal”, un concepte seductor… O definir la Generalitat com el “Govern Nacional Federal de Catalunya”, que sona força bé. O els “Ferrocarrils Federals d’Espanya”, n’hi hauria prou amb afegir una efa simbòlica i inútil: RENFFE, ADIFF… El mateix es podria fer amb AENA, afegir-li una efa i llestos… Calla, que ens falta el català o l’educació, aquí podríem considerar el català “llengua espanyola federal, nacional a Catalunya”, però amb ple respecte a la llengua federal estatal, el castellà, que ja se sap que és la clau de la igualtat, i això vol dir sempre el que vol dir sempre, però dit de manera més amable…
Tindríem també el “Senado Federal de España”, poca broma, i una “Monarquia Parlamentària Federal i Republicana”, que el paper ho aguanta tot. I un Tribunal Supremo Federal, un Tribunal Constitucional Federal i, sobretot, a la zona fosca de l’Estat, un Tribunal Federal de Cuentas, que seria el mateix xiringuito familiar i partidista, però amb una pàtina federal que permetria dissimular durant dues o tres dècades més.
Al final, tot seria la “Cogobernanza Federal”, el que ja hem vist al llarg de la crisi sanitària, tothom “pringa” en els moments difícils, però el “Cogobierno Federal” es posa les medalles i la resta a aplaudir i callar.
I encara ens faltaria el “Madrid, Distrito Federal”, o “Ayuso Kingdom”. Quasi independent, ja que és incontrolable, amb una petita zona reservada al Gobierno Federal, envoltat pels indepes madrilenys, però amb una autovia oberta com a corredor segur per continuar governant l’Espanya federal. O el PSOE, que podria ser el PFSOE, que es pronunciaria igual, “Soe”, la qual cosa no hauria de ser un gran problema.
Aquesta serà la millor de les ofertes, una mica de magnanimitat (condicionada) i una mutació federal, potser vestida d’Estatut Federal, que no anirà més enllà d’un programa de “naming” intel·ligent i una mica de “cogobernanza” amable, però tramposa. Ah, sí i el mateix rei de sempre, amb el seu exèrcit de policies, fiscals, jutges i militars, per si de cas.
Algú n’espera, de veritat, alguna cosa més?
