Un dels punts forts de les esquerres europees (si és que en queden, que diria que no) és la seva capacitat infinita de dividir-se i subdividir-se al mateix temps que es disparen trets als dos peus i proclamen que la solució a tots els seus mals és un front popular d’esquerres. En política no tothom és capaç de fer coses tan complicades, tan destructives i tan estúpides que no les entenen ni els seus autors. Però els partits que es diuen d’esquerres, sí que en saben. Per això, han aconseguit no ser d’esquerres i simultàniament indignar-se quan algú gosa dir que no només no són d’esquerres, sinó que són una estafa.
Defensen el “copyright” d’esquerres amb ungles, dents i una mala llet còsmica: és i serà seu fins que s’acabin d’enfonsar en la misèria més absoluta de la història. Ocupen una part important de la política, de la cultura i les arts, de l’educació, dels mitjans de comunicació i són absoluts extraterrestres en el món de l’economia i el treball, del poder més obscur o de la religió. Pretenen dictaminar sobre el bé i el mal i semblar més llestos que la resta dels mortals: això se’ls va acabant, però encara els queda corda…
Més o menys, el mateix procés que ha seguit el catalanisme, sobiranisme, independentisme, processisme o com se’n vulgui dir a aquesta cosa que ja no és el que era: conservar la closca externa i malvendre l’ànima, tot mantenint el negoci fins allà on sigui possible.
I aquí arribem a la meravella de totes les meravelles polítiques que es fan i es desfan per embrutar la ment dels pobres ciutadans: el front popular plurinacional del règim. No és un invent d’en Rufián: una idea més vella que l’anar a peu, però que pot ser útil per dissimular un buit ideològic i estratègic esfereïdor.
Agafem la coctelera. Hi posem un bon raig de licor d’esquerres, acompanyat de suc plurinacional, unes gotes de progressismes woke, picants i volàtils, i finalment un rajolí de pànic al còctel que prepara la ultradreta. Ara mateix pot semblar una d’aquelles begudes d’estiu que et destrossen l’estómac. Però d’aquí a uns mesos, a la tardor, quan es vagi complicant el panorama i l’agonia de Sánchez ja no sigui sostenible, tornarem a sentir parlar de la fórmula màgica que ens ha de salvar de l’apocalipsi caníbal que ens preparen.
Tots els que s’han rendit al règim no tenen altra sortida que embolcallar-se amb la bandera i la retòrica revolucionària, per salvar els seus interessos i els del règim al qual estan lligats.
El front popular. D’esquerres. Plurinacional. Del règim del 23F. Amb totes les mòmies esquerranoses que trobin, disposades a donar lliçons de progressisme a tort i a dret. Un “agrupémonos todos, es la lucha final”. Un “no pasarán”. I, com sempre, això de Catalunya ho resoldrem, però serà una mica més endavant, que ara mateix hi ha altres prioritats: per exemple, proclamar la república, però també sense presses…
S’ha de tenir molt de fetge per presentar aquest programa polític com la gran solució i s’ha de ser molt dur, però molt, per no esclatar en unes riallades espaterrants.
Senzillament, esperpèntic.
Tanmateix, com més vegin a venir l’hecatombe electoral, més aniran modelant el bloc progressista i plurinacional al voltant de Sánchez, amb diferents intensitats i banderes, però tots sotmesos, sense més projecte que salvar-se (ells, només ells) del tsunami d’ultradreta. Amb Catalunya convertida en la reserva espiritual del sanchismo i les esquerres més buides i espantades de la història.
Si el quartet Aznar, Ayuso, Feijóo i Abascal tingués un mínim d’intel·ligència política i emocional, que no és el cas, tenen guanyada la partida en tres o quatre jugades, perquè a l’altra banda no hi ha res. Però encara es poden emportar un bon disgust: els catalans, quan ens equivoquem, ens agrada fer-ho pel broc gros i reincidir fins a autodestruir-nos. Sempre oblidem que a Espanya no se’ns hi ha perdut res… I sempre acabem malament.
