Dos esdeveniments d’aquest final d’agost han evidenciat les dificultats del catalanisme polític per identificar objectius i aconseguir resultats. El dia 22, uns militants d’Aliança Catalana van instal·lar una paradeta a la rambla de Sant Isidre d’Igualada i hi van començar a fer una paella popular. Algú que protestava contra la presència d’aquest partit hi va abocar un paquet de sal i, esclar, allò no es va poder menjar. Aquest fet banal, insolent i còmic alhora, va ser suficient per generar una intensa batalla a les xarxes, liderada pels entorns dels dos partits que més rendiment en podien treure: la CUP i la mateixa AC. N’hi ha prou amb una paella fracassada per polaritzar, encara més, els dos extrems del catalanisme. Dit d’una altra manera, persones que compartien manifestacions, urnes i un objectiu d’emancipació nacional ara s’han convertit en enemics prioritaris.
Pocs dies més tard, la realitat va tornar, tossudament, a manifestar-se. Un noi de setze anys va ser apallissat brutalment per un grup de policies nacionals quan feia cua per entrar al Barça-Elx. El van continuar agredint quan estava a terra emmanillat i li van donar un cop de puny extra quan se l’enduien detingut. La causa era una estelada i les conseqüències, les mateixes de l’a por ellos permanent a què està sotmesa la societat catalana; un assetjament crònic per part de funcionaris de l’Estat, des de policies rabiosos fins a jutges ferotges. I aquesta gent ni fan paelles ni ataquen amb paquets de sal. Afortunadament, el FC Barcelona ha tornat a fer, un cop més, d’espai nacional i comú.
El contrast entre Igualada i Elx hauria de ser suficient per recuperar els acords bàsics -mínims- dins del catalanisme. Però no està gens clar. Ho veurem la Diada d’enguany. O estelada en comú o sal a la paella de l’altre. Ningú no té dret a convertir el Fossar en un fossat.
