El poder és una qüestió molt delicada. Si el passat ens serveix d’alguna cosa és per recordar-nos que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament. Per això, el poder requereix virtuts indispensables a l’hora d’exercir-lo, com ara el respecte, el formulisme i la capacitat d’incorporar el context en totes les seves dimensions. I sobretot, si hi ha una norma infranquejable és que l’exercici del poder mai no pot humiliar els destinataris dels seus efectes.
Tant és així, que algú, al segle XVIII, va teoritzar sobre la necessitat de separar els poders. Un concepte que l’evolució de les democràcies liberals han anat perfilant a base de disbarats històrics, sobretot a Europea, i que es va refinar després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, i amb el benentès que la democràcia és un plebiscit que s’ha de defensar cada dia, hi ha evidències que es fan passes enrere en la delicada gestió del poder.
Un d’aquests exemples es va viure aquest dimecres a la secció 8a de l’Audiència de Barcelona. El tribunal jutjava el comportament de dos guàrdies civils destinats a l’aeroport del Prat amb un ciutadà flamenc que no sabia parlar espanyol, però, en canvi, sabia parlar català. Era el cas d’en Kris. Però, el sistema va girar la truita i el tribunal semblava que jutgés un pobre jubilat flamenc que havia comès la imprudència de saber i enraonar en català perquè considerava normal parlar-lo perquè vivia a Bigues i Riells.
El tribunal estava presidit per Mercedes Armas. Faig memòria, és la mateixa magistrada que no va moure un dit després de la manifesta desobediència dels policies a qui havia ordenat no repartir hòsties gratuïtament pels col·legis de Catalunya durant el Primer d’Octubre. De fet, tot i l’evident notitia criminis de la flagrant desobediència dels cossos policials espanyols, la magistrada va mirar cap a l’altra banda en un exercici escandalós d’irresponsabilitat en l’exercici del poder i d’incompliment de les seves responsabilitats cap a una ciutadania que li ha atorgat un poder extraordinari com és la capacitat d’engarjolar algú de per vida.
Armas, catalanoparlant, va formular les preguntes generals de la llei en castellà i les va fer traduir per un intèrpret oficial. Un senyal de com podien anar les coses i de quin és el pa que s’hi dona a la magistratura quan es jutgen “coses de catalans”. La magistrada no es va trobar sola. El paperot del ministeri fiscal va ser un festival d’anticatalanisme visceral amagat darrere d’un extravagant exercici d’interpretació del dret processal penal. El garant del dret collant el denunciant, evidentment en castellà, a uns nivells tan voraços que feien fins i tot avergonyir els dos advocats de l’Estat que el ministeri de l’Interior va procurar als dos guàrdies civils acusats. Per cert, un d’ells caporal, amb 17 anys de servei a Catalunya, que deia no parlar català i que tractava els catalans amb l’adjectiu de “nadius”.
Per reblar el clau, l’Advocacia de l’Estat, com que ara rau en mans del PSC, va tenir el detall de fer-se representar per un lletrat que sí que va parlar català. De fet, va ser la seva targeta de presentació, com si ens fes un favor als qui li paguem el 20% del sou parlant en la nostra llengua. Poca cosa va poder afegir a la defensa dels seus representats perquè la feina ja l’havien feta la presidenta del tribunal i la fiscalia.
L’advocada d’en Kris, Laia Homs, no només va romandre a la sala defensant els drets del seu client, sinó que es va haver d’enfrontar al sistema, els seus elements i als requeriments de la magistrada qui, en canvi, no va aturar les passades de frenada de la fiscalia. El judici va ser una posada en escena de manual de com humiliar amb l’exercici del poder. Val a dir que no a totes les sales ni amb totes les magistratures passen aquestes coses. Però també cal advertir que el que va passar a la 8a aquest dimecres no és una excepció. El pobre Kris, sense saber-ho, es va convertir en un membre del Grup Objectivament Identificable de Persones.
