El president Puigdemont, albirant el final del seu exili, potser amb excessiu optimisme, es mostra contundent. El referèndum és la condició sine qua non del “pacte històric”. Sense ell, no hi haurà pacte, històric o present. Sembla que d’això es tractava a les reunions de Suïssa, més misterioses que les de Lord Byron a vila Diodati. El referèndum era una mena de criatura de Frankenstein que tothom semblava haver oblidat. Estem gairebé a mitjan legislatura i ni s’ha començat a parlar-ne. Ni es començarà si s’imposa el criteri contrari de l’expresident Zapatero en una entrevista a “La Razón”.
Zapatero, hom sap, és moderat, ideal com a mediador i no està visceralment oposat a la consulta, com la majoria dels seus compatriotes. El seu és un motiu utilitari i racional: el referèndum planteja més problemes dels que resol. Almenys reconeix que hi ha un problema. I, si hi ha un problema, però el referèndum no ho resol, quina cosa pot resoldre’n?
Zapatero proposa una solució fabiana, gradual: anar satisfent a poc a poc les reivindicacions catalanes fins que aquestes s’apaivaguin per sota del llindar del referèndum. En l’esperit del malaurat Estatut de 2006, proposa reconèixer Catalunya com a nació. És de suposar, dins del marc constitucional, que caldrà reformar. La qual cosa és com fiar-ho a les calendes gregues. Doneu una ullada a l’article 168 de la Constitució. Per ficar la nació catalana al costat de l’espanyola calen dos terços de les corts, dissolució, noves eleccions, nova majoria de dos terços i, finalment, referèndum. El mite de Sísif, oi?
Portat a l’absurd, hi ha una possibilitat que els espanyols acceptin la condició de nació per a Catalunya i és que ho siguin totes les comunitats que ho demanin. Nou cafè per a tothom. Així es faria realitat la pintoresca imatge d’Espanya com a “nació de nacions” amb què plaïa jugar Gregorio Peces-Barba. Com Nabucodonosor era rei de reis. Una cosa així és la idea d’Espanya com a Estat plurinacional de Podemos, calcada de la Constitució boliviana del 2009. És a dir, res, perquè allò que l’independentisme reivindica és el seu dret a separar-se d’aquest estat mitjançant un referèndum.
Probablement, Zapatero es refereix al fet que, en cas de celebrar-se el referèndum, l’experiència mostra que els perdedors no es conformen amb la desfeta i tornen a sol·licitar una altra consulta quan ho veuen oportú. Llevat que es tracti d’una profecia a l’estil Nostradamus, l’experiència mostra justament el contrari. Els referèndums que hi ha hagut de llarg al món no s’han repetit. Des del que va proclamar president perpetu Lluís Napoleó, al que va separar Noruega de Suècia o Txèquia d’Eslovàquia o els que van posar fi a la monarquia a Itàlia i Grècia, o el que va motivar el comiat de De Gaulle o va consagrar la permanència d’Espanya a l’OTAN.
Però encara que algun s’hagués repetit, la pregunta és i què? En democràcia, una derrota a les urnes no significa que els qui l’hagin patit hagin de volatilitzar-se o convertir-se al punt de vista del guanyador. A la següent consulta, tornaran a intentar-ho i hi tenen dret. L’alternança és saludable, encara que no sigui res més que per amenitzar el telenotícies. El mateix amb el referèndum. Per què no? Per què val més allò que és que el que pot ser? Pel pes del refranyer?
No hi ha raons per oposar-se a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. No hi ha més raó que la força i aquesta és la que treu el cap al darrere de les mel·líflues paraules de Zapatero. Li deu haver quedat clar al president Puigdemont. No hi haurà referèndum perquè la Constitució ho impedeix, que equival a dir “perquè no”.
La qüestió ara és fins on està disposat a arribar el president exiliat en el seu esforç per arrencar a l’Estat un referèndum que sap impossible d’antuvi. Turull parla d’un termini a fins de maig per retirar o no el suport al govern. És un cartutx de fogueig. El gobierno sap que no compta amb el suport incondicional de Junts i Junts no pot provocar la caiguda del gobierno, tret d’una inimaginable moció de censura al costat del PP i VOX.
Si no s’assoleix el programa màxim, almenys, el mínim. La reivindicació del referèndum impossible servirà a Junts per mantenir la retòrica independentista davant del seu competidor republicà que ha ajornat la qüestió de la independència fins al 2031. Però no té gaire força per afrontar un ampli sector independentista per al qual el referèndum ja es va fer l’1 d’octubre del 2017 i ara tocar complir-ho.
No demanar un altre pactat que mai no arribarà.
