La pel·lícula “Alcarràs”, de Carla Simón, és un fenomen meravellós. Meravellós en tots els sentits, en el cinematogràfic, en el social, en el lingüístic i en l’econòmic. En els tres primers dies d’exhibició va recaptar 400.000 euros i deu dies després de la seva estrena (29/4/2022) ja havia superat el milió d’euros amb 188.000 espectadors. Pel que fa a pantalles, ha passat de les 169 inicials a les 230. Jo mateix vaig anar a veure-la el 3 de maig i, mentre esperava l’arribada d’uns amics, vaig poder comprovar que la immensa majoria de persones que feien cua a l’entrada del cinema deien “Alcarràs” en el moment de comprar les entrades. Van ser les mateixes persones que, en acabar la projecció, van aplaudir. Jo també ho vaig fer. És la primera vegada a la meva vida que ho he fet. Sóc amant del cinema des del bressol, he vist, com és lògic, milers i milers de pel·lícules i mai no havia aplaudit en un cinema. Sempre ho he considerat absurd si no hi ha els seus responsables a la sala, com passa al teatre. En canvi, vaig aplaudir “Alcarràs”. La vaig aplaudir, més enllà de la seva qualitat, pel que representa per al meu país el reconeixement que ha obtingut i que està obtenint.
El treball que ha fet Carla Simón amb aquesta pel·lícula, tant pel que fa a la història que ens explica com pels sentiments i el clam desesperat que ens transmet, és formidable. “És la terra, estúpids!”, sembla dir-nos. Obsedits amb el creixement econòmic, contaminem la terra que ens alimenta, foragitem la gent que la treballa i destruïm l’única llar que tenim a l’univers. No en volem ser conscients, però caminem inexorablement cap a l’extinció. I el que “Alcarràs” ens ve a transmetre és que no hi ha haurà terra sense pagesia.
Però independentment d’això, “Alcarràs” ha generat un debat sobre la llengua per diverses raons; quatre, si més no: una, perquè som una nació sense Estat; dues, perquè la llengua d’aquesta nació és una llengua perseguida i en procés de ser extingida; tres, perquè, contra tota normalitat, la majoria de directors i productors de cinema catalans no roden en català, sinó en espanyol, perquè fa més guai del Paraguai; i quatre, perquè, contra tota normalitat, la pel·lícula es projecta en versió subtitulada o doblada a l’espanyol en moltes sales del seu propi país (!).
És tan demencial, això, tan patètic, que només s’explica per la manca de consciència dels qui ho han permès. Ho demostren aquestes paraules d’un dels productors del film sobre el tema, en una entrevista a Catalunya Ràdio: “No entenc el debat”. No entenia el debat! Aquesta és la qüestió, que quan has d’explicar coses tan elementals és que el problema té arrels més profundes. I el problema de la llengua, que és indestriable de la captivitat del nostre país, les té. Perquè la captivitat política ha generat una captivitat mental, psicològica, que és encara més letal que la primera. És una captivitat que configura un marc mental d’acord amb el qual l’individu acaba trobant normals coses que no ho serien en un marc no captiu. Això ha fet que tant a les Illes com al País Valencià “Alcarràs” s’hagi estrenat subtitulada o doblada a l’espanyol en diversos cinemes. De fet, al País Valencià, la catalanofòbia de molts exhibidors s’ha posat de manifest en el seu rebuig: de la seixantena de sales que hi ha en aquelles comarques, només nou han volgut projectar-la. I d’aquestes nou, només una l’ha acceptada en versió original sense subtitular ni doblar. Tres més alternaven l’original amb la doblada i les altres cinc només la versió doblada. Hi ha hagut moltíssimes queixes d’espectadors que, un cop a la sala, han vist que no la podien veure en català i han demanat que els tornessin els diners. Així estem. Tot i això, hi ha senyors que “no entenen el debat”.
A Catalunya, són molts els cinemes que estan projectant “Alcarràs” en versió original subtitulada o doblada a l’espanyol, que és exactament com es projecten les pel·lícules estrangeres a casa nostra. Però “Alcarràs” no és cap pel·lícula estrangera. “Alcarràs” és una pel·lícula catalana. Una pel·lícula rodada en la llengua pròpia de Catalunya que, ves per on, resulta que per poder-se estrenar a casa seva ha de tenir rang de llengua estrangera, cosa que significa que només pot exhibir-se amb normalitat en alguns cinemes condescendents; a la resta, s’ha d’exhibir en versió subtitulada o doblada a l’espanyol.
Tot plegat desemmascara un grapat de coses. La primera és la fal·làcia del bilingüisme. Catalunya no és ni ha estat mai un país bilingüe. De fet, no hi ha pobles bilingües. Hi ha, això sí, persones bilingües, però no pobles. Cada poble té la seva llengua, la llengua de la terra que dóna nom a les coses d’aquella terra. Espanya, tanmateix, obliga els catalans a ser bilingües per tal que els hispanoparlants residents a Catalunya puguin continuar essent monolingües. Això no és bilingüisme, això és colonització i lingüicidi. La segona cosa desemmascarada és l’ultranacionalisme espanyol d’alguns exhibidors que s’han negat a projectar “Alcarràs” en pantalles de Catalunya en versió normal, és a dir, en versió original catalana sense la collonada dels subtítols o del doblatge espanyol. Ho deia la directora Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà. Al final hem hagut de fer-ho”. Fantàstic! “No accepten la pel·lícula”. I quina és l’excusa? L’excusa és que la gent no l’entendria en català. Curiós. Poden mirar TV3 i escoltar els partits del Barça en català, però no entenen el català.
La reflexió que ens hauríem de fer, arribats aquí, és que si ni tan sols som capaços d’aprofitar ser posseïdors de la pel·lícula més esperada i vista a Catalunya, que al cap de deu dies ja havia recaptat un milió d’euros, és que tampoc som capaços de treure la llengua catalana del pou i donar-li rang de normalitat. Estem condemnats a continuar planyent-nos –proposo l’edificació d’un mur de les lamentacions– i a picar de mans cada cop que algun país, sense els complexos que nosaltres tenim, atorgui un premi a un film rodat en català per obra i gràcia d’un director rara avis. Deia Joel Joan: “És la llengua el que ens fa diferents”. Doncs sí, i tant! És la llengua el que diferencia la cinematografia catalana de la resta de cinematografies. És el nostre senyal d’identitat al món.
Els nord-americans, bàsicament perquè acostumen a tenir les pel·lícules més taquilleres, no pregunten als exhibidors quan i com les han d’estrenar; simplement els ho diuen. Si hi estan d’acord, bé; si no hi estan, es queden sense pel·lícula. El món és prou gran. Les ordres les dóna qui dóna calers a guanyar. En aquest cas és “Alcarràs” qui dóna calers a guanyar a l’exhibidor, que va boig cercant pel·lícules taquilleres. Cedir a la seva coacció ideològica equival a reforçar-lo en la seva posició colonitzadora i a convertir en un miratge el cas d’“Alcarràs” tot fent més profund l’estigma del cinema català rodat en català com un cinema de via estreta, un cinema anormal que ni tan sols pot exhibir-se en el seu propi país tal com ha estat concebut. Si el català no és imprescindible per viure a Catalunya, ja podem plegar. Anirem al nostre mur de les lamentacions i, com diria la mare de Boabdil, plorarem amb vergonya el que no hem sabut defensar amb dignitat.
16 
1 
