És excessivament temerari explicar-ne el perquè, però el fet és que Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana per la gràcia de VOX, ha fet el discurs de Cap d’Any en un percentatge que s’acosta al bilingüisme simètric. És a dir, meitat i meitat. Meitat en català i meitat en castellà. Vejats miracle! Mazón no el parla mai, l’idioma en què escriu el seu segon cognom, que és Guixot. Com la immensa majoria dels dirigents del seu partit, se n’avergonyeix.
El valencià -el català de València- és una molèstia insuportable per a una casta castellanitzada que potser encara el van sentir als seus pares o als seus avis. Però va ser en un d’aquells dos precisos moments -pares o avis- que els seus antecedents van decidir trencar-ne la transmissió. Parlar-lo feia “de poble”, els dificultava el progrés i els obstaculitzava la civilització. Això va passar a València i a Alacant des de final del segle XIX i, d’una manera molt més incisiva, a partir de la derrota del 39. El fet ha resultat quasi irreversible. Avui dia un percentatge insignificant de valentins i alacantins coneix aquesta llengua en dues capitals que se senten gojosament provincials i provincianes quan l’eliminen.
No és el cas d’altres dirigents -“els de poble”- del Partit Popular. Parlen, encara, “el valencià”, però se n’avergonyeixen igualment. Només cal fer una ullada a l’hostilitat que s’ha obert com una magrana quan el president de la Diputació de València, Vicente José Mompó, alcalde també de Gavarda, l’ha intentat parlar davant les hosts del seu partit. O a les excuses forçades i no sol·licitades amb què l’alcaldessa de València, María José Català, exalcaldessa de Torrent, es justifica quan parla en públic per les hipotètiques espardenyades que puga fer en la seua llengua “materna”. Aquesta gent, “de poble”, no hauria de militar en un partit “de ciutat”, que odia la seua llengua fins al punt de desterrar-la de qualsevol instància pública i de recloure-la en els escassos corrals que encara s’aguanten.
Des que el Partit Popular, per la gràcia de VOX, governa a la Generalitat valenciana el català ha pràcticament desaparegut de l’escena pública. Només cal recórrer els carrers de la capital del país per veure que els rètols públics que es mantenen en aquesta llengua presumptament cooficial són els que han sobreviscut de l’etapa botànica o alguna concessió escadussera dels regents de l’actual.
Només cal un detall microscòpic però il·lustratiu per a entendre el drama amb cua barroca: la programació de la temporada del Teatre Principal de València, propietat de la Diputació i gestionat per la mateixa Generalitat: Se acabó mi última función, de Moncho Borrajo; El castillo de Lindabridis, de Pedro Calderón de la Barca; Yerbagüena (Oscuro Brillante), con Eva Yerbabuena… Des del principi de la temporada, dramatúrgia o dansa estrictament castellanes, clàssiques o amb pretensions actuals, dirigides i representades majoritàriament per grups castellans… Lope de Vega se sentiria de nou com a casa a la València d’ara. La seua també li devia resultar molesta.
L’anècdota hemorràgica seria la del Teatre Principal de València. La categoria tumoral és la de l’ensenyament. Exactament aquests mateixos dies de festa i distensió els pares dels alumnes valencians estan decidint en quina llengua volen que es faça l’ensenyament dels seus fills. Mestres i sindicats han protestat pel que consideren un gol per l’escaire a traïció i amb festivitat. No cal tenir set dits de front per avançar què passarà amb el català després d’aquesta garbellada perpetrada en nom de “la llibertat lingüística”. Que amollen les zebres del zoo pels carrers de la capital en nom de la llibertat biològica a veure com sobreviuen.
El català, la llengua del país des del segle XIII, és una molèstia, un furóncol, al furó d’aquests senyors. Només es resignen a tolerar-ne la malvivència lluny de les seues orelles, tan fines i cultivades. Alguns fins i tot se sorprenen quan en constaten la supervivència, que toleren amb exhibicions de displicència o constatacions de fàstic.
Carlos Mazón Guixot ha estat capaç d’articular mitja part del seu discurs de Cap d’Any en la llengua en què escriu el seu segon cognom. Ningú en sap el perquè. Les causes són tan inescrutables com el seu futur. Ho ha fet per congraciar-se amb una part important de la gent que va menysprear, abandonar i castigar arran de la dana? No ho sap ningú. No ho pot saber ningú. És un episodi tant fosc com el dinar al restaurant El Ventorro o les intencions immobiliàries presidencials al Manhattan de Cullera.
Alguns saluden el gest. Uns altres miren d’entendre’l. Uns pocs fins i tot se n’alegren perquè constaten que potser això es deu als efectes de la resistència dels mestres o dels sectors culturals que encara saben en quin país viuen. En realitat, la sorpresa va ser general. Segur que la intervenció de Mazón no perjudica la llengua que ell i el seu partit, sense que calga la gràcia de VOX, pretenen arrasar del tot. Però un cudol no fa paret, senyor president. I més quan vostè no deixarà de ser un cudol.
