A res d’acabar 2025 podríem, de nou, formular els nostres propòsits per a l’any que arriba. No cal dir que potser es repetiran, que, com en tantes altres ocasions, la major part tornarà a quedar sense complir, reenviats al següent, i que un altre dia 1, una convenció de calendari, servirà de símbol inútil d’un esforç inconclús. Molts ens proposarem menjar millor i més a poc a poc, fer una mica d’esport i començar a dir “no” a les coses que no ens omplen. Però seran propòsits de gent que es pot permetre plantejar-los: hi ha qui sap que és quimera menjar bé quan tot s’ha encarit tant, que no pot fer esport perquè les obligacions li ocupen massa temps i quan ja ha acabat, tot és fatiga. I en relació a fer sols el que ens agrada, ah, aquest és el missatge que ens venen els gurus de l’autoajuda, que viuen justament de dir-ho, i ni tan sols sé si no acaben també cansats de la tal feina. Ni tan sols en la gent que viu de l’art, quan desapareix el focus i l’entrevista, resulta la professió una emoció meravellosa i contínua.
Diu el filòsof de moda, Byung-Chul Han, que la veritable revolució és la inacció i que la depressió és filla de l’actitud positivista de la societat. Semblaria que Han participa d’aquell Elogi de la mandra que Paul Lafargue va escriure per respondre al seu sogre, Karl Marx. Però en el fons no tenen res a veure. Lafargue abocava la societat a una situació nihilista de vici i destrucció. Han salvat l’individu de la seva ment, que en una constant activitat, precedeix el seu cos. L’individu inactiu de Han assoleix així un context per a la meditació i la virtut.
No és el mateix, però el silenci i la reclusió d’Immanuel Kant en una habitació on escrivia mirant a la paret per no distreure’s li va permetre escriure les seves dues Crítiques de la Raó, la pura i la pràctica, marcant un abans i després copernicà en la filosofia. Pensava, sí, no meditava, però era una ment absent del caos (era tan puntual en sortir de casa per anar a missa, que la gent del seu Königsberg natal posava en hora els seus rellotges quan ell passava); i en l’absència de caos l’acció no és producció material, sinó riquesa espiritual.
Podríem proposar-nos la capacitat per a la renúncia, cadascú en la seva dimensió i mesura. Renúncia a voler fer més en qualsevol dels nostres reptes quotidians: èxit per sobre de la resta, un cos excel·lent, una cara de vint anys menys, una baralla guanyada, física o mental. O renúncia a la indolència, en el cas contrari, observant que la mandra no condueix a altre lloc que el no-res intranscendent. Potser ens toca proposar-nos les dues, una renúncia al soroll del tipus que sigui per escoltar el silenci, copsar el present i fer un veritable posar el comptador a 0. No cal que sigui el dia 1. Cada dia ho pot ser. Cada dia és un nou any per intentar-ho.
