Eurovisió, que hauria de dir-se d’una altra manera, vistos els països que s’hi apleguen, és un gran negoci: als drets televisius ara s’hi suma el televot, amb el que hi pot ficar cullerada fins a 20 cops diferents qualsevol persona del món. Va ser el 1996 quan Alemanya es va empipar per no passar a la final malgrat sufragar una bona porció de l’aleshores poc seguit Festival d’Eurovisió. Des d’aleshores cinc països s’estalvien la possibilitat de ser menystinguts per una Europa cada cop més estesa (arriba fins i tot a Austràlia!), i entre ells, tot i no haver guanyat en cap ocasió el certamen des de 1965, paga molts diners Espanya.
La venjança del festival amb els cinc “rics” (els dos ja dits, França, el Regne Unit i Itàlia) és que gairebé no se’ls promociona, i com ja és sabut que una part de l’acceptació de la música és matxucar-nos el crani fins que la fórmula ens resulta familiar, doncs excepte en el cas del “chanelazo” de l’any passat, on la promoció va ser feta a banda i amb cura, no es podia esperar èxit per a la proposta espanyola d’aquesta edició, que, malgrat que pretengui barrejar Saura i Lorca, no era res de l’altre món, com, per cert, quasi tota la resta. Itàlia sempre pot ser una excepció a tot el que he dit, perquè la seva música melòdica sembla estructuralment concebuda per connectar amb els ritmes del cor.
Amb la quasi infinita pluralitat de votants, de totes les ben diverses idiosincràsies presents a la gala, més o menys passades per l’adreçador del frikisme, la votació popular s’ha concentrat curiosament en Escandinàvia. Sobretot en la proposta finlandesa, però també en completar el vot suposadament expert que havia entronitzat una cantant sueca d’origen marroquí que, diuen, ha copiat la seva cançó no sé quina altra d’un parell de pinxa-discos, quan el que ha fet en realitat és reviure la tonada d’Eufòria, la cançó amb què va guanyar el mateix festival ja fa més d’una dècada.
L’espectacle, tan estrambòtic com esperpèntic, farcit de cridaneres proclames aparentment profundes per part dels cantants i els presentadors, evoca l’estètica de les distraccions frívoles de la classe benestant que és present en “Els jocs de la fam”, la trilogia distòpica (o no tant) sobre la decadència de la humanitat, quan una part dels seus membres pot perdre el temps en bajanades acolorides mentre una porció molt més gran es baralla per aconseguir un tros de pa. Tristament, pa i circ és un recurs ben clàssic per distreure als que altrament podrien pensar en rebel·lar-se. Eurovision és, sense dubte, bona mostra d’un dels elements d’aquesta profitosa equació.
1
2
